Ultradreta. Cas Mudde

Чтение книги онлайн.

      Prefaci

      a l’edició catalana

      Espanya ha estat durant molt de temps una de les cada vegada menys excepcions de l’auge dels partits d’ultradreta a Europa. El cèlebre politòleg Herbert Kitschelt ho justificava amb el fet que el país encara no tenia una economia postindustrial, és a dir, una economia en la qual la majoria de les persones treballen en el sector de serveis. D’altres creien que era a causa de l’encara relativament fresc i dolorós record del règim ultradretà de Franco. Fos el motiu que fos, ha perdut la força. Amb Vox, Espanya s’ha unit a la majoria de països europeus que tenen un partit d’ultradreta al seu parlament, per més que el seu cas tingui algunes especificitats importants.

      És fàcil oblidar-se que Espanya va tenir un dels primers partits parlamentaris d’ultradreta a Europa. El 1979, Blas Piñar, un franquista de línia dura i líder del petit partit Fuerza Nueva, va ser elegit com a diputat al Congrés a la llista de la coalició ultradretana Unión Nacional a Madrid. Va perdre l’escó a les eleccions següents, el 1982, però va continuar dominant la política de partits d’ultradreta a través del seu successor, el Front Nacional (FN), amb el suport del líder del Front Nacional francès, Jean-Marie Le Pen. El 1992, va fusionar el seu FN amb el també petit i marginal Juntas Españolas (JN), però no va obtenir resultats. Les restes del partit més endavant van formar la igualment infructuosa Democràcia Nacional (DN), que mai va arribar al 0,1 % del vot a les eleccions, però que va aconseguir obtenir alguns regidors municipals a Tardajos, a la província de Burgos, a la comunitat de Castella i Lleó.

      Aquests petits partits polítics oscil·laven entre la dreta radical i l’extrema dreta, i existien a banda, i de vegades solapant-s’hi, d’una plètora canviant de petits grups falangistes i neonazis, entre els quals el Cercle Espanyol d’Amics d’Europa (CEDADE), dirigit per l’exsoldat belga de les Waffen SS Léon Degrelle, va ser el més durador i important. La majoria d’aquests grups només tenien una certa presència en l’àmbit local, generalment a les ciutats grans i als seus voltants —Barcelona, Madrid i València, per exemple—, encara que els seus líders sovint disposaven d’algunes connexions internacionals.

      Una organització interessant dins de la ultradreta va ser la Plataforma per Catalunya (PxC). Encara que era un partit explícitament català, donava suport a l’unionisme espanyol, com pràcticament tots els partits ultradretans espanyols, i s’oposava a l’independentisme català. Fundada el 2002, era un producte del segle xxi, i estava en contra de la immigració en general, i dels immigrants musulmans en particular. Va obtenir un 2,4 % del vot a les eleccions catalanes del 2010, amb la qual cosa no va aconseguir cap escó, però sí que va aconseguir seixanta-set regidors a les eleccions municipals de l’any següent. Amb el pas dels anys, alguns membres del partit van adquirir sentiments independentistes, potser en part a causa dels vincles amb els separatistes ultradretans de Bèlgica (Interès Flamenc, VB) i Itàlia (Lliga Nord, LN), i el 2014 van deixar el PxC i van fundar un partit independentista ultradretà, Som Catalans. Cinc anys més tard, el PxC es va dissoldre per fusionar-se amb la branca catalana de la nova estrella del firmament ultradretà espanyol, Vox.

      Aquest no és el lloc per debatre per què Vox ha tingut èxit on els seus múltiples predecessors van fracassar. Va ser un canvi en la demanda o en l’oferta de la política d’ultradreta a Espanya? El més probable és que fossin totes dues coses alhora. El caldo de cultiu actual és molt més fèrtil per a un partit d’ultradreta del que ho ha estat mai. En primer lloc, ja només una minoria dels votants espanyols ha viscut el franquisme, i el significat i la rellevància del seu llegat s’han anat erosionant. En segon lloc, la gran crisi del 2008 ha provocat un xoc per al sistema de partits espanyol, però ha centrat el debat polític sobre qüestions socioeconòmiques, amb la qual cosa el principal afavorit ha estat Podem, de l’esquerra populista. A mesura que Espanya ha anat sortint lentament de la crisi econòmica i que la posició de Podem s’ha afeblit per acusacions de corrupció, lluites internes a la cúpula del partit i una aliança amb Esquerra Unida (IU), s’ha obert un espai per als temes socioculturals i per a un partit populista de dretes. En tercer lloc, el fet que el principal partit de dretes, el Partit Popular (PP), era al poder i alhora estava embolicat en escàndols financers va crear un nou electorat de votants de dretes insatisfets. Com en altres països, les frustracions per la migració, alimentades per la islamofòbia, han estat un incentiu important perquè els votants es desplacin cap a la ultradreta. Però va ser l’assumpte específic de la independència catalana, que va tornar a primera plana de l’actualitat abans de les eleccions de la irrupció de Vox a Andalusia el 2018, i que es va reprendre convenientment just abans de les eleccions generals del 2019, el fet que va proporcionar la tempesta perfecta per a Vox.

      Això no vol dir que partits com el DN i el FN s’haurien pogut beneficiar per igual d’aquesta tempesta perfecta. Vox ofereix un producte ultradretà diferent dels grupuscles d’ultradreta que hi havia hagut abans. A tots els efectes, és una escissió radical del PP, amb gran part dels seus dirigents amb un passat com a representants del partit en diferents nivells. Sense anar més lluny, el líder de Vox, Santiago Abascal, va representar el PP en legislatures locals i regionals durant la major part de la primera dècada del segle xxi. En conseqüència, els dirigents i la ideologia del partit no estan contaminats pel feixisme o el règim de Franco, tot i que mantenen una visió revisionista de l’era franquista. Això fa de Vox més aviat una versió lleugerament més radical i nativista del corrent principal del conservadorisme que no pas una versió més moderada del neofeixisme, com era el cas de la majoria dels seus partits predecessors.

      El que fa que el cas d’Espanya sigui tan rellevant per a aquest llibre en particular, però, és el que ha passat amb Vox durant l’any posterior a la seva aparició a l’escenari principal. El que als partits d’ultradreta de la majoria de països els va costar dècades de fer, Vox ho ha aconseguit en tan sols un any. Fundat el desembre del 2013, el partit va aconseguir el seu primer avenç electoral el 2018, primer a Andalusia i després al conjunt d’Espanya. Això és prou similar al que ha passat a altres partits d’ultradreta, com Alternativa per Alemanya (AfD). Però si bé a la majoria de partits d’ultradreta els costa dècades passar de l’avenç electoral al poder polític, si és que hi acaben d’arribar mai, Vox ho va fer en qüestió de mesos. Després d’accedir al seu primer parlament de comunitat autònoma a Andalusia el desembre del 2018, es va convertir en el partit de suport oficial de la coalició regional del PP i Ciutadans.

      A causa de l’aparició tardana de la ultradreta a Espanya, l’interès acadèmic i públic per la política ultradretana al país sempre s’ha quedat enrere respecte a la majoria dels altres països de l’Europa occidental. Amb sort, aquest llibre ajudarà els lectors catalans a posar-se al dia, proporcionant-los una perspectiva històrica i comparativa de l’auge de Vox que els instruirà i els empoderarà.