Els argonautes. Maggie Nelson

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ dormitoris l’endemà al matí, la Mary va descobrir que l’havien expulsada, i en George, que l’havien suspès. Van marxar junts fent autoestop carretera enllà.

      Abans de conèixer en George, la Mary havia decidit que no es casaria mai, perquè considerava el matrimoni una «trampa desastrosa». Però també sabia que viatjar junts sense estar casats els posava, a ella i a en George, en risc respecte a la llei, per culpa de la Llei Mann (una de les moltes lleis de la història dels Estats Units redactades clarament per perseguir coses dolentes com l’esclavatge sexual, però que en realitat han servit per perseguir qualsevol que estigués en una relació que l’estat considerés «immoral»).

      És a dir que, el 1927, la Mary es va casar. Vet aquí com explica aquell dia:

      Encara que tenia la forta convicció que la meva relació amb en George no era una qüestió de l’estat, l’amenaça d’anar a la presó ens espantava, és a dir que vam anar a casar-nos a Dallas. Un noia que havíem conegut em va donar el seu vestit de vellut morat, i el seu xicot ens va donar una copa de ginebra. En George duia els pantalons bombatxos de golf del seu company d’habitació, però no ens vam beure la ginebra. Vam comprar un anell de deu cèntims i vam anar a l’edifici de maó vermell on hi havia els jutjats i que encara hi ha a Dallas. Vam donar el meu nom, Mary Colby, i el que feia servir en George, «David Verdi», perquè s’estava escapant del seu pare.

      És a dir que Mary Colby es casa amb David Verdi, però no exactament amb George Oppen. Estafen l’estat, i de passada la família rica del George (que, a aquelles altures, havia contractat un detectiu privat per trobar-los). Aquesta estafa es converteix en un feix de llum que se’ls filtra dins de casa durant els següents cinquanta-set anys. Cinquanta-set anys desconcertant el paradigma, amb fervor.

      Fa temps que conec bojos i reis, fa temps que sé què és sentir-se real. Fa temps que he estat prou afortunada per sentir-me real, independentment dels menyspreus o de les depressions que m’han assaltat pel camí. I fa molt temps que sé que el moment de l’orgull queer és un rebuig a sentir-te avergonyit quan veus que l’altre s’avergonyeix de tu.

       Ahmed

      Llavors, ¿com és que els dards de la teva ex sobre jugar a papes i a mames se’m van clavar fins tan endins?

      A vegades hem de saber les coses moltes vegades. A vegades ens n’oblidem, i llavors ho recordem. I llavors ens n’oblidem, i llavors ho recordem. I llavors ens en tornem a oblidar.

      Com amb el coneixement, també amb la presència.

      Si el bebè pogués parlar amb la mare, diu Winnicott, això és el que li diria:

      Et trobo,

      sobrevius al que et faig mentre aprenc a reconèixer-te com a un no-jo,

      t’utilitzo,

      t’oblido,

      però tu em recordes,

      no paro d’oblidar-te,

      et perdo,

      estic trist.

      El concepte de Winnicott de maternitat «prou bona» torna a estar de moda. Te’l trobes a tot arreu, als blogs de les mamis, a la novel·la gràfica de l’Alison Bechdel ¿Are you my mother? i en tones de teoria crítica. (Un dels títols d’aquest llibre, en un univers alternatiu: ¿Per què Winnicott, ara?)

      Tot i la seva popularitat, encara no es pot trobar una obra en diversos volums titulada The Collected Works of D. W. Winnicott. Només es poden trobar fragments i trossets de la seva obra, trossos que s’han contaminat per la relació amb mares reals i lloques que impedeixen la consagració de Winnicott com un factòtum de la psicologia. A la contracoberta d’un recull, em fixo en els orígens dels assajos que hi ha a dins: una presentació a l’Associació d’Escoles d’Infermeria de la Gran Bretanya i Irlanda del Nord, consells de la BBC per a mares, un qüestionari per a un programa de la BBC titulat L’hora de la dona, conferències sobre donar el pit, conferències a llevadores i «cartes al director» de diaris.

      Tot aquest seguit de fonts humils i contaminades són segurament part de la raó per la qual durant tot el primer any de vida de l’Iggy, Winnicott va ser l’únic psicòleg infantil que va aconseguir despertar el meu interès. El sadisme infantil i morbós de Klein sobre donar malament el pit, l’èxit de la saga edípica de Freud i la seva teoria carregosa del fort/da, allò tan poc subtil de l’Imaginari i el Simbòlic de Lacan... de sobte cap no semblava prou irreverent per afrontar la situació de ser un bebè, de tenir cura d’un bebè. ¿La castració i el Fal·lus ens diuen les Veritats Profundes de la cultura occidental o només la veritat de com són les coses que potser no sempre seran així? Em sorprèn i m’avergonyeix pensar que m’he passat anys trobant aquestes preguntes no només comprensibles, sinó captivadores.

       Elizabeth Weed

      Davant d’una serietat tan fal·locèntrica, em descobreixo derivant cap a un estat d’ànim negligent, antiinterpretatiu. En lloc d’una hermenèutica, necessitem una eròtica de l’art. Però fins i tot eròtica sona massa fort. No vull un eros, o una hermenèutica, del meu bebè. Cap de les dues coses és prou bruta, prou alegre.

       Susan Sontag

      Una de les tardes llargues que s’ha diluït en la llarga tarda que ha estat la infantesa de l’Iggy, me’l miro com s’atura, de quatre grapes, al llindar del nostre jardí, mentre estudia cap a quina fulla de roure malgirbada es dirigirà primer, arrossegant-se com un soldat en pràctiques. La seva llengüeta suau, sempre emblanquida al mig per la llet, li surt de la boca com una anticipació gentil, una tortuga que surt de la closca. Vull parar aquí, potser per sempre, i retenir el moment breu abans de passar a l’acció, abans d’haver-me de convertir en la que elimina l’objecte inapropiat o, si faig tard, qui l’hi haurà de treure de la boca.

      Tu, lector, estàs viu avui i llegint això perquè algú, en algun moment, va controlar bé les teves exploracions bucals. Davant d’això, Winnicott manté la posició relativament no sentimental que no els devem res, a aquesta gent (en general són dones, però de cap manera sempre). Però sí que ens devem a nosaltres «un reconeixement intel·lectual del fet que al principi érem (psicològicament) del tot dependents, i aquest del tot vol dir del tot. Per sort, vam topar amb una dedicació normal i corrent».

      Per dedicació normal i corrent, Winnicott vol dir dedicació normal i corrent. «És una observació molt trivial haver de dir que per dedicada vull dir dedicada». Winnicott és un escriptor que en té prou amb les paraules corrents.

      De seguida que ens vam posar a viure junts, ens vam trobar davant la urgència de muntar una llar per al teu fill que semblés prou abundant i plena –prou bona– i no infeliç o feta miques. (Aquesta prosa de pacotilla ve del llibre clàssic sobre famílies queer, Mom’s House, Dad’s house.) Però això no és del tot cert; ja sabíem que hauríem de fer aquesta mena de coses: va ser, de fet, una de les raons per les quals ens vam posar a viure junts tan de pressa. El que es va fer molt evident de cop va ser la tasca urgent específica per a mi: aprendre a ser una mare adoptiva. Déu-n’hi-do, com a identitat potencialment fraudulenta! El meu pare adoptiu tenia les seves mancances, però cada paraula que he dit en contra seu ha tornat per perseguir-me, ara que entenc què és estar en aquesta posició, que aquesta posició et representi.

      Quan ets una progenitora adoptiva, per més fantàstica que siguis, per més amor que tinguis СКАЧАТЬ