Sempre hem viscut al castell. Shirley Jackson

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ el seu martell, va mirar el tauló mal enganxat i el va llençar.– Fes-ho tu –va dir-me, i va pujar a la furgoneta i se’n va anar–. Mai no em van pagar –deia ara.

      –Devia ser una badada, Joe. Només cal que hi vagis i parlis amb la senyoreta Constance Blackwood i segur que et dóna el que et toca. Per si de cas et conviden a sopar, Joe, assegura’t de dir que no, moltes gràcies senyoreta Blackwood.

      En Dunham va riure.

      –No ho crec –va dir–. Els vaig arreglar l’esglaó i mai no em van pagar.

      –És curiós –va dir en Jim Donell–, que vulguin arreglar la casa i alhora pensin a traslladar-se.

      –Mary Katherine –va dir la Stella, sortint de la barra fins a l’extrem on jo seia–, vés cap a casa. Aixeca’t del tamboret i vés-te’n a casa. Això no es calmarà fins que no te’n vagis.

      –Ara sí que tens raó –va dir en Jim Donell. La Stella el va mirar i ell va apartar les cames perquè pogués passar.– Només cal que ho digui, senyoreta Mary Katherine, i vindrem tots a ajudar-les a fer les maletes. Només cal que ho diguis, Merricat.

      –I digue-li a la teva germana de part meva... –va començar a dir en Dunham, però jo em vaig afanyar i quan vaig ser fora només se sentia com reien ells dos i la Stella.

      M’agradava la meva casa a la lluna i vaig posar-hi una llar de foc i un jardí (¿què hi pot créixer, a la lluna? Ho haig de preguntar a la Constance), dinaria a fora al meu jardí a la lluna. A la lluna tot era molt brillant, de colors estrambòtics; la meva caseta seria blava. Mirava com pujaven i baixaven els meus peuets marrons i deixava que la bossa dels queviures es gronxés al meu costat; ja havia anat al cafè de la Stella i ara només em faltava passar l’ajuntament, que estaria buit tret de la gent que expedien llicències canines i els qui posaven les multes dels conductors que anaven per la carretera que travessava el poble i els qui informaven sobre l’aigua, les clavegueres i les escombraries i prohibien que els altres cremessin fullaraca o pesquessin; tota aquesta gent estaven enterrats vés a saber on dins de l’ajuntament, treballant plegats sense parar; no els havia de témer si no és que havia pescat fora de temporada. Estava pensant com pescaria carpins vermells als rius de la lluna quan vaig veure els nanos Harris al porxo, cridant i barallant-se amb mitja dotzena més de nois. No els havia vist fins a tombar la cantonada de l’ajuntament i encara podia fer mitja volta i anar per un altre camí, pujar el carrer major fins al rierol, creuar el rierol i seguir fins a casa, però era tard, i duia els queviures, i el rierol era massa fastigós per passar-lo amb les sabates marrons de la mare, i vaig pensar, visc a la lluna, i vaig accelerar el pas. Em van veure de seguida i vaig imaginar-me’ls tots podrint-se i retorçant-se de dolor i udolant; volia que es pleguessin i ploressin davant meu.

      –Merricat –van dir–, Merricat, Merricat –i tots alhora van fer una filera al costat del reixat.

      Els en devien haver ensenyat els seus pares, en Jim Donell, en Dunham i el brut d’en Harris, posant-los exercicis específics, ensenyant-los amb amor i atenció, assegurant-se que fessin servir el to de veu exacte; ¿com podia ser, si no, que aquella canalla en sabés tant?

      Merricat, va dir la Connie, ¿una tassa de te voldràs?

      Oh, no, va dir la Merricat, que m’enverinaràs.

      Merricat, va dir la Connie, ¿vols anar a dormir?

      Enterrada al cementiri per sempre, sí!

      Jo feia veure que no parlava el seu idioma; a la lluna parlàvem una llengua fina i líquida i cantàvem a la llum dels estels, contemplant des de dalt el món mort i eixorc; gairebé era a la meitat del camí.

      –Merricat, Merricat!

      –¿On és la Connie? ¿A casa fent el sopar?

      –¿Una tassa de te voldràs?

      Era estrany ser dins meu, caminar a bon ritme i ben dreta cap a la tanca, trepitjant fort però sense afanyar-me perquè ho haguessin notat, ser a dins i saber que m’estaven mirant; estava amagada ben endins però els sentia i els veia de cua d’ull. Tant de bo fossin tots morts i estesos a terra.

      –Enterrada al cementiri per sempre, sí!

      –Merricat!

      Un cop vaig haver passat, la mare dels Harris va sortir al porxo, potser per saber per què cridaven tots tant. S’hi va quedar un moment mirant i escoltant i vaig aturar-me i la vaig mirar, vaig mirar els seus ulls grisos i buits i sabia que no li havia de dir res i sabia que ho faria.

      –¿No els podria fer callar? –li vaig preguntar aquell dia, pensant que potser hi havia alguna cosa en aquella dona a qui em pogués dirigir, si és que mai havia corregut alegrement per l’herba, o havia mirat alguna flor o havia conegut les delícies de l’amor–. ¿Que els podria fer callar?

      –Nanos –va dir, amb alegria continguda però sense alterar el to de veu o la mirada–, no molesteu la senyoreta.

      –Sí, mare –va respondre un dels nens tot seriós.

      –No us acosteu a la tanca. No molesteu la senyoreta.

      I vaig tirar endavant, mentre udolaven i cridaven i la dona seguia al porxo i reia.

      Merricat, va dir la Connie, ¿una tassa de te voldràs?

      Oh, no, va dir la Merricat, que m’enverinaràs.

      Les seves llengües els cremaran, vaig pensar, com si haguessin menjat foc. Les seves goles cremaran quan els surtin les paraules i les seves panxes patiran un turment més ardent que mil incendis.

      –Adéu-siau, Merricat –em van dir quan arribava al final de la tanca–, no tornis aviat.

      –Adéu-siau, Merricat, dóna records a la Connie.

      –Adéu-siau, Merricat –però jo ja havia arribat a la roca negra i a la porta del nostre camí.

      2

      Vaig haver de deixar les bosses per obrir el cadenat de la porta; era un cadenat senzill i qualsevol criatura l’hauria pogut rebentar, però a la porta hi havia un cartell que deia PRIVAT NO PASSEU i ningú no podia anar més enllà. El nostre pare havia posat els cartells, les portes i els cadenats quan va tancar el camí; abans, tothom el feia servir com a drecera per anar del poble a la cruïlla de la carretera on s’aturava l’autobús; t’estalviaves ben bé mig quilòmetre si anaves pel nostre camí i passaves per davant de casa nostra. A la mare no li agradava veure la gent que passava per davant de la nostra porta, i quan el pare la va dur a viure a la casa dels Blackwood, una de les primeres coses que va haver de fer va ser tancar el camí i convertir tota la propietat en un tancat, de la carretera al rierol. Hi havia una altra porta a l’altra punta del camí, encara que gairebé mai no anava cap allà, i la porta també tenia un cadenat i un cartell on hi deia PRIVAT NO PASSEU. «La carretera és per a tothom», explicava la nostra mare, «i la porta de casa meva és privada».

      Tots els que ens venien a veure, amb una invitació com cal, ho feien pel camí que pujava directe dels posts de la carretera fins a la porta de casa nostra. Quan era petita solia estirar-me a la meva habitació de la part del darrere de la casa i m’imaginava que la carretera i el camí s’encreuaven davant de casa nostra i que per la carretera anaven i venien la bona gent, els nets i polits i vestits amb seda i puntes, que venien СКАЧАТЬ