Paper cremat. Salvador Macip

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ a la pell i els cabells apunten cap al sostre. Quan miro de fer-me una cua amb la goma que duc al canell, em costa arreplegar-los. Intento pensar fent ús de la raó. Per què he somniat això? Sempre m’ha agradat agafar una idea científica com a plataforma per saltar enlaire i no tornar mai més. Però avui no tinc clar el punt de partida. Em noto mal a la mà, cada vegada més. Encenc el llum i m’adono que tinc un cercle blau al voltant de la peça, com un conglomerat de venes i artèries, com si hi hagués entrat massa informació de cop i el giny estigués a punt d’explotar.

      Obro les finestres i encara és de nit. Miro el rellotge i assenyala les onze del matí. No entenc res. La làmpada blava que tinc al passadís ara emet llum verda. La casa fa olor de cafè acabat de fer. Truco als meus pares i els explico el somni, els meus successius desvetllaments nocturns, la llum verda i l’olor de cafè. La meva mare em diu que no m’espanti, que ella ha somniat exactament el mateix. Que tot això passava en un conte de Bradbury que ella ha llegit desenes de vegades i que és normal. «Però jo no recordo haver-lo llegit mai», li dic. «Però el tens concentrat al microxip», em contesta ben tranquil·la. I afegeix: «Has de pensar que el teu microxip és com el teu inconscient». Després d’aquesta frase entenc que o bé jo no he evolucionat i m’he aturat en un punt inconcret del temps i tinc la mateixa informació que tenia fa dècades —ja que tota està condensada en aquella primera i única pila platejada—, o bé que necessito explorar amb urgència el meu inconscient i posar-me a viatjar per allunyar-me d’aquest món de merda que em limita les aspiracions reals. Viatjaria en companyia del mag del barret amb l’ull blau fluorescent, no fos cas que m’entressin ganes de barallar-me amb els covards que cauen sense haver lluitat per res.

      La tecnologia que tinc dins meu m’ha fet sentir diferent tota la vida. D’alguna manera també m’ha allunyat dels altres. Entre això i l’esquizofrènia... En moltes ocasions m’he sentit com una atracció de fira, havent d’explicar què contenia el bony de la mà. Una esguerrada o una apedaçada, m’han dit de vegades pensant que no els sentia. O potser no m’ho ha dit mai ningú. Però jo ho he sentit dins del cap i això ja compta. Com les ombres verdes que veig cada nit sobre la ciutat quan apago el llum i em transformo en la firewoman més potent de la galàxia sideral. Llavors sempre sento la veu adorable de Bradbury que em xiuxiueja: «Si no tens ganes de plorar, no viuràs una vida completa». I ploro com una bleda assolellada fins que la coïssor dels ulls m’adorm com un opiaci.

      Com que avui tampoc no escriuré el conte definitiu, surto de casa. Fa fred i retrocedeixo a buscar els guants i la bufanda. Descobreixo una llibreria nova que no havia vist mai. És estrany. Em conec la ciutat com el palmell de la mà. La llibreria és plena de gent. Hi ha cava a l’entrada i tothom va molt mudat. Deuen celebrar la inauguració o s’hi deu presentar un llibre. Malgrat odiar el contacte humà, li pregunto a una noia què hi fa tanta gent. «Es presenta el conte guanyador del Premi Ray Bradbury». «Ah. I qui ha guanyat?». «Una noia amb el pseudònim de Miss Elèctrica. Es veu que té un microxip a la mà. Però encara no ha arribat». Miro al meu voltant i m’adono que porto els guants posats. M’aturo davant una dona gran i li pregunto: «Perdoni, sap de qui és la llibreria?». «Ho sap tothom, noia! Fa quaranta anys que hi és! El propietari és aquell senyor d’allà, el del barret». Quaranta anys? Jo no havia vist mai aquesta llibreria. Miro per sobre dels caps de la gent i el veig. La cabellera blanca, la corbata, les ulleres de muntura fosca, el nas ample i el somriure bonhomiós. I el barret de copalta. De sobte s’apaguen els llums de la llibreria. Tothom queda abraçat per l’ull blau fluorescent del mestre de cerimònies. I jo marxo sense fer gaire soroll.

      A fora plou, i la nit és tota verda. Cauen homes i dones del cel. Enllà dels núvols, veig la meva butaca del Liceu. Després agafaré un bolígraf i una llibreta i hi pujaré una estona.

      Víctor García Tur

      Víctor García Tur (Barcelona, 1981) és dissenyador. Va guanyar el premi Documenta amb un recull de contes, Twistanschauung (2009), i amb les novel·les Els ocells (2016) i Els romanents (2018) va obtenir els premis Marian Vayreda i Just M. Casero, respectivament, mentre que els relats d’El país dels cecs li han valgut el premi Mercè Rodoreda. Altres relats seus han estat inclosos en diverses antologies. En col·laboració amb Emily McBride, ha publicat Misanderstunding (New Niu Press, 2014) i Afterword (2015).

      Els filiformians

       I have grown. But she has not changed.

       The Lake, Ray Bradbury

       Like faces pressed against a window.

       Hyperobjects, Timothy Morton

       La idea que em sobreviurà a mi

       em resulta quasi dolorosa.

       El maldecap del patriarca, Franz Kafka

      Tothom (qui era viu en aquell temps) recorda com van caure sobre el planeta els Filiformians. Cap radar, cap telescopi, els havia previst. Van arribar adoptant la forma (la seva forma natural) d’un ruixat d’innombrables fils humits i, de seguida que van impactar contra terra, van començar a endinsar-s’hi. La impressió era que aquells filaments s’havien clavat a terra, però el fet és que la llargària astronòmica dels Filiformians no permetia endevinar que la resta de l’arc corporal fluïa, viscosament, cap al subsòl del nostre planeta: caldria un cert temps perquè els quilòmetres de fil lluent completessin el seu tràfec; des del buit de l’espai exterior (un punt indeterminat d’Eta Carinæ, suposen els càlculs) fins a la protecció de l’escorça terrestre. Breument, la terra va quedar connectada amb el cel: es va suspendre la frontera. I cinc minuts després d’aquella irrupció meteòrica, la pluja havia cessat. Els darrers fils lliscaven sota terra. Els homes i dones que havien compartit aquell espectacle a ple dia, fos quina fos la població, es van mirar els uns als altres, sense comprendre què dimonis... Alguna explicació racional? Una al·lucinació? Un mal senyal? Fins aleshores el cel clar havia estat un espai obert a les esperances més altes. L’arribada dels Filiformians ens va recordar que no estem sols. Que les lleis de l’univers són inhumanes. Que no hi ha res a entendre. Va caure la nit i ningú no havia arriscat una explicació còmoda. No encara. Els estels es van encendre amb la seva resplendor fantasmal. La nit no va recompensar-nos amb el descans desitjat. Al principi, ningú va referir-se al fenomen com «L’arribada dels Filiformians». Influïts pels mitjans, tothom en deia «La pluja de fils». Els adjectius podien anar d’«inexplicable» a «insòlita»; «gelatinosa», de vegades, «lúbrica» i tot. Ignoràvem que aquell meteor (aquell temporal) sense precedent era viu. I com que els fils ja s’havien escolat terra endins, i resultaven invisibles per als que vivíem a la superfície, tocava confiar en el que la premsa repetia: havíem de creure (costava aleshores, ara ja no costa creure res) que els fils subterranis conformaven un hiperorganisme. Els científics sostenien que no eren animals. Que no eren vegetals. No eren fongs. Però eren vius. Tenien intel·ligència? Tenien voluntat. La voluntat de sobreviure els impulsava endavant. Vius com tu i com jo. No sabíem si intel·ligents, però vius. Els científics van apressar-se a esbrinar el que aquella nova espècie representava per a nosaltres, humans, i el lloc que ocupaven en l’ordre universal. En van extreure mostres a fi d’estudiar-les al laboratori. I cada cop que l’entramat de fibres viscoses era violentat per la curiositat científica (de quina altra manera es podien obtenir mostres?) l’espècimen es bifurcava en nous fils. Igual que els cucs de terra partits per una aixada, les incisions els desdoblaven automàticament. Com si tractéssim amb una hidra (monstruosa perquè és imparable i perquè s’aboca a l’infinit), la irreflexió de les primeres inquisicions va multiplicar el nombre de Filiformians. La supervivència és un desig d’infinitud, de progressió en el temps i en l’espai, i ells el tenien ben desenvolupat aquest desig. Sens dubte eren vius: evitaven la llum solar, observaven cicles d’activitat (indici d’un tic-tac biològic), mostraven predilecció per les àrees humides, lubricaven els estrats més perforables... De seguida (això és, al cap d’unes setmanes) van obrir-se pas fins la xarxa de subministrament СКАЧАТЬ