Amor. Hanne Ørstavik

Чтение книги онлайн.

      La Vibeke obre els ulls. A través dels finestrals de la sala d’estar, veu els llums del darrere d’un cotxe que va desapareixent carretera enllà. Repassa en silenci cada persona que coneix, es pregunta si podria ser alguna d’elles. L’enginyer, especula; potser era ell.

      S’incorpora i mira l’hora, llavors va a la cuina, posa una mica d’aigua a bullir, pica mitja ceba. Quan l’aigua bull, aparta la cassola del fogó i hi afegeix unes salsitxes, obre la nevera i hi guarda l’altra meitat de la ceba. Engega la ràdio. Fan un programa d’entrevistes, però no para atenció a les paraules. Les veus que s’alternen creen una mena de melodia. Recull un plat brut de la taula. Té engrunes a la vora, restes de llet al fons. Encara duu la faldilla curta, que és vella, però que tan bé li cau sobre el cul i les cuixes. Els pantis fins són un luxe que es concedeix. La gran majoria es vesteix en funció del temps. Leotards gruixuts, i encara un altre parell a sobre que es treuen als lavabos en arribar. La vida és massa curta, ella es diu, per no anar ben bonica. Prefereixo passar fred.

      Esbandeix el plat a l’aigüera i el rasca amb el fregall per fer-ne saltar les engrunes que s’hi han enganxat. En Jon sol menjar quan arriba de l’escola. Galetes o cereals. Sovint té la ràdio engegada mentre menja i s’oblida d’apagar-la després. Alguna vegada li ha passat que, en tornar de la feina i entrar al passadís, ha sentit una remor de veus provinent de la cuina i s’ha pensat que tenien visita.

      El programa d’entrevistes s’ha acabat, ara sona una cançó i ella sap que el grup és conegut, en té el nom a la punta de la llengua, però ara mateix no el pot recordar. Sent l’anhel per un bon llibre, un dels gruixuts, d’aquells que fan la impressió de ser més forts i reals que la vida mateixa. Me’l mereixo, raona, després de com m’he esforçat a la feina i tot plegat.

      En Jon s’asseu. El llit és just al costat del radiador, sota la finestra. Quan hi està estirat, sent l’escalfor en aquell cantó del cos. Sobre la capçalera del llit hi ha un prestatge pintat de blau amb diversos objectes, entre els quals revistes, un rotlle de cinta adhesiva, una llanterna i una pistola d’aigua. Prem un botó de la ràdio, que també reposa sobre el prestatge, i en fa girar el dial fins que troba un canal de música. Intenta distingir-ne els diferents instruments. Guitarres equilibrades, es diu a si mateix, perquè ha sentit algú que les anomenava així. Guitarres equilibrades.

      S’ajeu al llit i tanca els ulls. Pensa que quan no està pensant en res hi deu haver una foscor absoluta dins el cap; com en una gran habitació quan els llums estan apagats.

      De sobte, a ella li ve al cap el nom del grup. És clar, es diu. Una escena d’una festa un cop acabats els exàmens: un altre estudiant, més jove que ella, amb cua de cavall, havien ballat aquella mateixa cançó; ell se li havia posat darrere i havia remenat els malucs d’una manera que, en realitat, era força vulgar. Somriu.

      Ha tret una bossa de pa pla de patata d’un calaix, i una forquilla per pescar les salsitxes. Treu el cap al passadís i crida en Jon, troba uns estalvis per a la cassola i els col·loca a taula. Li venen ganes d’encendre una espelma i furga en un calaix, però no es deu haver recordat de comprar-ne. Que no ve? Torna a cridar-lo. Al final, baixa les escales i va a la seva habitació.

      Ell somia que juga a bàsquet amb uns nois. Brilla el sol, fa calor i ha encistellat molts cops. Està content i entra corrent a casa per explicar-ho a la Vibeke. Ella surt amb passos lents de la cuina. Ell comença a parlar-li, però la manera com ella somriu és tan estranya que ell es gira per baixar a la seva habitació. Al racó de l’escala, topa amb una dona que té un aspecte idèntic al de la Vibeke. Xiuxiueja fluixet com si provés d’atraure’l. En el moment en què està a punt de cedir, una tercera dona puja per les escales. Potser aquesta és la Vibeke. Es queda allà completament immòbil.

      Es desperta i veu la Vibeke a la porta, la llum com un halo al seu voltant, li diu que el sopar està llest.

      En Jon la segueix escales amunt. A la cuina, s’asseuen a taula. La Vibeke apaga la ràdio. Passa revista a les cartes mentre mengen. En Jon s’adona que quasi totes són publicitat de cadenes de mobles i grans supermercats. També hi ha un fullet amb el títol «Fira». Pregunta què més hi diu. La Vibeke el llegeix en veu alta: una fira ambulant ha arribat al camp d’esports del costat de l’ajuntament, hi tenen una atracció en forma de nau espacial i una roda centrífuga. Les fires no fan per a tu, diu ella. En Jon demana si tenen jocs 3D. Ella no sap què són. Jocs sobre l’espai i aquestes coses, diu en Jon, jocs d’ordinador en què seus dins una màquina i t’has de guiar per l’espai i superar obstacles. La Vibeke es rellegeix el fullet, però no hi troba res de tot això.

      Ell l’observa, ella continua menjant i fullejant la publicitat. Sent l’espetec de la pell tibant en trencar-se quan ella mossega la salsitxa.

      En Jon es prepara una altra salsitxa. Se li apilen a la panxa com troncs al bosc, sempre n’hi pot entaforar una més.

      Un camí s’endinsa al bosc, ve d’un indret oblidat i secret.

      Troba’l i deixa’t guiar, el cos sol el seguirà de dret.

      Entre arbres i flors i turons, fins a un antic castell,

      hi esperen tres dames que sobrepassen l’adjectiu bell.

      El príncep allà esperen, per si algun dia arribés,

      amb una cançó per distreure’s, que a tothom entristeix.

      Com era tot allò?, preguntava СКАЧАТЬ