Gent normal. Sally Rooney

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ de convidar al ball.

      Tots van esclatar a riure. En Connell va tancar l’armariet i va sortir de la sala amb la motxilla penjant flàccidament de la mà. Va sentir com els altres el cridaven, però no es va girar. Quan va arribar al lavabo, es va tancar en un vàter. Les parets grogues li van caure al damunt, tenia la cara ben suada. No parava de pensar en el que havia dit a la Marianne al llit: T’estimo. Era terrorífic, com veure’s a ell mateix cometent un crim terrible en una pantalla de videovigilància. I al cap de poc ella arribaria a l’institut, ficaria els llibres a dintre de la bossa, somriuria per dintre, sense saber res. Ets una bona persona i caus bé a tothom. Va fer una alenada profunda i incòmoda, i llavors va vomitar.

      Posa l’intermitent a l’esquerra quan surt de l’hospital per tornar a agafar l’N16. Se li ha instal·lat un dolor darrere els ulls. Circulen al costat del Mall, amb fileres d’arbres foscos que els flanquegen a totes dues bandes.

      Estàs bé?, li pregunta la Lorraine.

      Sí.

      Fas mala cara.

      Ell respira fondo, de manera que el cinturó de seguretat se li clava una mica a les costelles, i després deixa anar l’aire.

      He demanat a la Rachel que vingui al ball amb mi, diu.

      Què?

      He demanat a la Rachel Moran que vingui al ball amb mi.

      Estan a punt de passar un garatge, la Lorraine fa uns copets a la finestra i diu: Para aquí. En Connell se la mira, confús. Què?, li diu. Ella torna a fer uns copets a la finestra, més forts, i les ungles colpegen el vidre. Ara, torna a dir. Ell posa l’intermitent de seguida, mira pel retrovisor, i llavors gira i atura el cotxe. Al costat del garatge, algú renta una furgoneta amb una mànega, l’aigua forma rius negres.

      Has d’anar a comprar alguna cosa?, pregunta ell.

      Amb qui anirà al ball la Marianne?

      En Connell estreny el volant, absent. No ho sé, diu. M’has fet aturar aquí per parlar d’això, de veritat?

      O sigui que potser no la convidarà ningú, diu la Lorraine. I no hi anirà.

      Sí, potser. No ho sé.

      Avui, quan tornava de dinar, havia deixat que els altres s’avancessin i s’havia quedat enrere. Sabia que la Rachel el veuria i que l’esperaria, ho sabia. I quan ho va fer, ell va empetitir els ulls gairebé fins a tancar-los, el món es va tornar d’un color entre blanquinós i gris, i va dir: Escolta, ja has quedat amb algú per anar al ball? Ella va dir que no. Li va preguntar si volia anar-hi amb ell. Molt bé, va dir ella. Però la veritat és que m’esperava una cosa una mica més romàntica. Ell no va respondre, perquè tenia la sensació que acabava de saltar d’un precipici i la caiguda l’havia matat, i estava content d’estar mort, i no volia tornar a estar viu mai més.

      La Marianne sap que hi aniràs amb una altra?, diu la Lorraine.

      Encara no. Ja l’hi diré.

      La Lorraine es tapa la boca amb la mà, ell no li pot llegir l’expressió: potser està sorpresa, o capficada, o potser està a punt de vomitar.

      I no et sembla que l’hi hauries d’haver demanat a ella?, diu. Si tenim en compte que te la folles cada dia després de classe.

      Quina manera més fastigosa de dir les coses.

      Els narius de la Lorraine es dilaten quan inspira fondo. Com t’agradaria que ho digués?, li pregunta. Suposo que hauria de dir que la utilitzes sexualment, és més exacte, així?

      Que et podries tranquil·litzar un moment? Ningú no utilitza ningú.

      Com has aconseguit que calli? Li has dit que passaria alguna cosa dolenta, si xerrava?

      Collons, diu ell. Esclar que no. Vam estar-hi d’acord, eh? Ho estàs traient tot de mare.

      La Lorraine fa que sí amb el cap, mentre mira pel parabrisa. Ell, nerviós, espera que digui alguna cosa.

      Oi que ella no cau bé a la gent de l’institut?, diu la Lorraine. O sigui que devies tenir por del que dirien de tu, si ho sabien.

      Ell no respon.

      Doncs et diré què penso de tu, diu la Lorraine. Penso que ets un desgraciat. Em fas vergonya.

      Ell s’eixuga el front amb la màniga. Lorraine, diu.

      Ella obre la porta del cotxe.

      Què fas?, li diu ell.

      Agafaré l’autobús.

      Però què dius? Et vols comportar com una persona normal?

      Si em quedo al cotxe, diré coses que després em sabran greu.

      Per què ho fas, això?, li diu ell. Què t’importa amb qui hi vagi? No té res a veure amb tu.

      Ella obre la porta del tot i surt del cotxe. Per què fas coses tan rares?, li diu ell. Com a resposta, ella tanca la porta del cotxe tan fort com pot. Ell estreny les mans al volant fins que li fan mal, però no diu res. És el meu cotxe, collons!, podria dir. T’ho he dit, jo, que tanquis la porta tan fort? La Lorraine ja se’n va, la bossa de mà se li gronxa i li colpeja el maluc amb el ritme dels seus passos. Ell se la mira fins que tomba la cantonada. Durant dos anys i mig va treballar al garatge després de classe per poder-se comprar aquest cotxe, i només el fa servir per portar la seva mare amunt i avall perquè ella no té carnet. Ara li podria anar al darrere, abaixar la finestra, cridar-li perquè tornés a pujar. Està a punt de fer-ho, tot i que ella l’ignoraria i prou. El que fa és quedar-se allà assegut, amb el cap endarrere, i escoltar la seva pròpia respiració d’idiota. Al pati, un corb picoteja un paquet buit de patates fregides. Una família surt de la botiga amb gelats. L’olor de benzina s’infiltra a l’interior del cotxe, feixuga com un mal de cap. Engega el motor.

      Quatre mesos després

      (agost 2011)

      La Marianne és al jardí, amb ulleres de sol. Ja fa uns quants dies que fa bon temps, i els braços li comencen a quedar plens de pigues. Sent que s’obre la porta del darrere, però ella no es mou. Sent la veu de l’Alan, que crida des del pati: L’Annie Kearney ha tret cinc-cents setanta punts! La Marianne no respon. Palpa l’herba del costat de la cadira on seu buscant la crema solar, i quan s’incorpora per posar-se’n, veu que l’Alan parla pel mòbil.

      Algú del teu curs ha tret sis-cents punts, ei!, crida ell.

      Ella es posa una mica de crema al palmell de la mà esquerra.

      Marianne!, diu l’Alan. T’he dit que algú ha tret sis deus!

      Ella fa que sí amb el cap. S’escampa la crema pel braç dret, que li queda brillant. L’Alan prova d’esbrinar qui ha tret els sis-cents punts. La Marianne sap de seguida qui deu ser, però no diu res. Es posa una mica de crema al braç esquerre i llavors, sense badar boca, es torna a ajaure a la gandula, de cares cap al sol, i tanca els ulls. Darrere les parpelles, se li belluguen ones de llum de color verd i vermell.

      Avui no ha esmorzat СКАЧАТЬ