El pes de la neu. Christian Guay-Poliquin

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ ho podria ensorrar tot.

      L’arribada de la veterinària i el farmacèutic va interrompre el vigilant.

      Com està?

      Va fent.

      La veterinària em va examinar les cames mentre el farmacèutic em feia empassar un còctel de pastilles.

      No té febre, va dir la veterinària després de posar-me el termòmetre.

      És gràcies al que li dono, va precisar el farmacèutic, res més.

      La veterinària se’m va acostar per dir-me que tenia fractures múltiples. Que en el passat ja havia fet operacions similars, però només en vaques, cavalls i gossos.

      La vaig mirar amb un somriure.

      Em va passar la mà pels cabells.

      Te’n sortiràs.

      Tot seguit van passar, amb el vigilant, a l’habitació del costat. Sentia la veu del farmacèutic a través de l’envà.

      Ha sobreviscut a l’accident, ha reaccionat bé a l’operació, però aquestes ferides se li acabaran infectant. És inevitable. Necessitarà molts antibiòtics i analgèsics, i nosaltres tenim unes reserves limitades.

      Es van preguntar qui es faria càrrec de mi. Els oncles i les ties, sens dubte. Sense electricitat, tothom estava desbordat. Hi havia molta feina. Qui, si no, tindria temps de cuidar-se d’un ferit greu? De fer-li les cures, de donar-li el menjar, de rentar-lo?

      Van abaixar la veu i vaig perdre el fil de la conversa.

      Al cap d’uns quants dies, tenia les cames tan inflades i les ferides tan sensibles que amb prou feines podia respirar. Estava embalbit i suat. Necessitava ajuda per a tot. S’havien de rellevar al meu costat. I es tapaven les orelles per deixar de sentir els meus laments febrils.

      La veterinària venia, dos cops al dia, a posar-me injeccions. Això em permetia unes quantes hores de treva, abans que el mal tornés i m’entelés la vista.

      Ho sabia, sospirava el farmacèutic, sabia que acabaríem donant-li totes les medicines que tenim.

      Amb les pastilles i les injeccions, a la fi podia dormir. Però, quan obria els ulls, no sabia si havia dormit pocs minuts, unes quantes hores o uns quants dies. Gairebé sempre somiava que em mantenien agafat a terra i que em tallaven les cames. A cops de destral. I no era un malson. Tot d’una em sentia alliberat.

      Els oncles i les ties venien sovint a veure’m. Malgrat que al meu voltant tot era un teatre d’ombres, els sentia parlar, explicar històries i fer alguna broma. Fins que, un dia, em van explicar que no em podien esperar. Era el moment d’anar a caçar. Hi havia famílies que ja eren al bosc. L’electricitat no tornava i havien d’assegurar les reserves de menjar abans de l’hivern.

      Marxem al campament de caça, em van anunciar, serem fora unes quantes setmanes. Hauríem volgut que vinguessis amb nosaltres, però és impossible. Mentrestant, no pateixis, estàs en bones mans. Ens han promès que et cuidarien. I tu, per la teva banda, t’has de concentrar en la recuperació.

      Em van saludar un per un i se’n van anar. Hauria volgut retenir-los.

      Al cap d’una estona, va entrar a l’habitació un grupet de persones. El vigilant, la veterinària i el farmacèutic en formaven part. Algú va prendre la paraula per dir que no em podia quedar en aquella casa de cap de les maneres. Jo sentia que, al meu voltant, les mirades vagaven per les parets, lliscaven per terra i desapareixien entre les llates de l’empostissat. Ningú no volia un pes suplementari. Potser m’haurien hagut d’abandonar sota el cotxe. La veterinària va trencar el silenci per proposar de fer-se càrrec de mi fins que tornés la meva família. El farmacèutic la va fer callar a l’acte.

      És ridícul, no el podem tenir a casa. Ja hem fet tot el que podíem fer. Ens hem de cuidar dels altres malalts.

      El vigilant va avançar com si volgués suggerir alguna cosa. Però no va dir res.

      Jo ho puc solucionar de seguida, va continuar el farmacèutic, i tothom es traurà un pes de sobre. És claríssim que passa les penes de l’infern.

      La veterinària tenia els ulls clavats en el vigilant, que s’havia quedat al mig de l’habitació. Va ser en aquest moment, em sembla, que va parlar del vell que s’havia instal·lat a la casa de dalt del pujol.

      Sabeu, el vell que va arribar a començaments d’estiu. Tenia problemes amb el cotxe, buscava un mecànic. Va ser quan ens vam quedar sense electricitat i ja no va poder anar-se’n. Es va instal·lar a la casa de dalt del pujol. De tant en tant se’l veu, quan baixa al poble. Sempre repeteix que ha de tornar a la ciutat, que la seva veïna el vindrà a buscar qualsevol dia d’aquests. Però no ha vingut mai. En el fons, no se’l creu ningú, però tothom sap que accepta encantat les racions que li donem. Me’l vaig trobar, l’altre dia, anant cap a l’església. Vam parlar una mica. És gran, això sí. Però se’l veu en forma. I és molt més lúcid del que podria semblar.

      Aquell?, va fer sorprès el farmacèutic. Va intentar robar una camioneta, fa dies. El vaig enxampar mirant de forçar-ne la porta. Va fer com si res, com sempre. És un vell recargolat. Però potser sí que li podríem confiar el ferit.

      QUARANTA-CINC

      Aquest matí, com cada matí, en Matthias fa els seus exercicis. Amb una concentració de bruixot, executa una sèrie de postures estranyes, d’estiraments, de contraccions brusques. De vegades també es manté en la mateixa posició durant uns quants minuts. Amb una immobilitat poderosa, subterrània. Però generalment encadena els moviments inspirant profundament. S’inclina, es redreça, es contorça. Fa gestos grans i elàstics. Quan expira, se sent clarament la força del seu diafragma. Sembla que lluiti, amb una lentitud extrema, contra un desconegut, un ós, un monstre. Després, imprevisiblement, s’atura, es redreça amb aire victoriós i comença la feina del dia.

      Ja fa estona que és clar, però el sol amb prou feines s’eleva per sobre del bosc. Els raigs travessen aquí i allà l’entramat dels arbres. Agafo la ullera de llarga vista i escodrinyo els voltants. No hi ha cap empremta a la neu, a part dels passos feixucs d’en Matthias i dels saltirons furtius dels esquirols. Els altres animals se n’han anat lluny cap endins dels boscos. Així poden aplicar-se a sobreviure, a recer de les mirades.

      En Matthias fa cafè. Com que no en queda gaire, barreja dues cullerades de marro amb una cullerada de cafè nou.

      És el que feia el dia que em van portar fins aquí. Recordo curiosament bé l’olor que surava a l’aire. Quan en Matthias va obrir la porta, es va trobar la veterinària al davant, sota la pluja. Darrere seu, el vigilant i el farmacèutic em transportaven en una llitera. Va fer entrar tothom i els va convidar a prendre cafè.

      La febre i els antibiòtics m’havien sumit en un estat letàrgic que no tenia res a veure amb el dormir. Estava en una mena de vigília passiva a mig camí entre el coma i el somni lúcid. No em movia, no parlava, però ho sentia tot.

      Qui és?, va preguntar primer de tot en Matthias vinclant-se a mirar-me.

      És el fill del mecànic, va contestar la veterinària, va tenir un accident de cotxe.

      El СКАЧАТЬ