Frankissstein. Jeanette Winterson

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ els drets reservats. Queda rigorosament prohibida, sense l’autorització escrita dels titulars del copyright, sota les sancions establertes per la llei, la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol mitjà o procediment, inclosos la reprografia i el tractament informàtic, i la distribució d’exemplars mitjançant el lloguer o préstec públics.

       We may lose and we may win though we will never be here again.

      Eagles, «Take It Easy»

       Llac de Ginebra, 1816

       La realitat és soluble en aigua.

      El que vèiem, les roques, la riba, els arbres, les barques al llac, havia perdut la seva definició habitual i es difuminava en la llarga grisor d’una setmana de pluja. Fins i tot la casa, que ens imaginàvem que estava feta de pedra, tremolava dins d’una boira feixuga i, a través d’aquella boira, de vegades, apareixia una porta o una finestra com una imatge en un somni.

      Tot el que era sòlid s’havia dissolt en el seu equivalent diluït.

      La roba no se’ns eixugava. Quan entràvem, i havíem d’entrar perquè havíem de sortir, portàvem el temps amb nosaltres. Cuir xop. Llana que feia pudor d’ovella.

      Tinc la roba interior florida.

      Aquest matí se m’ha acudit sortir a caminar nua. De què serveix la roba xopa? Els botons folrats tan inflats dins dels traus que ahir els vaig haver de tallar per poder-me treure el vestit?

      Aquest matí el llit estava humit com si m’hagués passat la nit suant. Les finestres plenes de baf del meu alè. A la llar de foc, la fusta encesa xiuxiuava com una deposició de la natura. T’he deixat dormint i he baixat les escales viscoses amb els peus humits en silenci.

      Nua.

      He obert la porta principal de la casa. La pluja continuava, constant i indiferent. Ja feia set dies que queia, ni més ràpida, ni més lenta, sense augmentar ni disminuir. El sòl no podia empassar-se més aigua i la terra estava esponjosa pertot: els camins de grava traspuaven aigua i per tot el pulcre jardí havien brollat fonts que erosionaven el sòl i formaven espessos bassals negres a la porta de casa.

      Però aquest matí em dirigia al darrere de la casa, rost amunt, confiant trobar una clariana entre els núvols que em permetés veure el llac que jeia sota nostre.

      Mentre pujava, pensava com devia ser per als nostres avantpassats, sense foc i tot sovint sense aixopluc, caminar per la naturalesa, tan bonica i pròdiga, però d’efectes tan implacables. Pensava que sense llenguatge, o abans del llenguatge, l’esperit no pot trobar consol.

      I tanmateix el que ens tortura és el llenguatge dels nostres pensaments, més que cap excés o privació de la naturalesa.

      Hi ha res semblant a no tenir llenguatge? Com seria ser un ésser sense llenguatge... no un animal, sinó una cosa més propera a mi mateixa?

      Soc aquí, inadequadament a pèl, amb la pell de gallina i tremolant. Un pobre espècimen de criatura, sense el nas d’un gos ni la velocitat d’un cavall, i sense les ales dels esparvers invisibles dels quals sento els xiscles sobre meu com ànimes perdudes, i sense aletes o ni tan sols una cua de sirena per a aquest clima escorregut. No vaig tan ben equipada com aquell liró que ha desaparegut per l’esquerda d’una roca. Soc un pobre espècimen de criatura, tret que puc pensar.

      A Londres no estava tan contenta com ho estic aquí, al llac i als Alps, on l’esperit troba solitud. Londres és perpetu; un present que flueix constant i s’afanya cap a un futur que recula. Aquí, on el temps no està tan embotit ni és tan escàs, fantasiejo que pot passar qualsevol cosa, que tot és possible.

      El món és al començament d’una cosa nova. Som els esperits que donem forma al nostre destí. I tot i que no soc inventora de màquines, soc inventora de somnis.

      Tanmateix, m’agradaria tenir un gat.

      Ara soc al terrat de la casa, les xemeneies apareixen com les orelles d’un animal gegantí entre la roba amarada de pluja. Tinc la pell coberta de perles d’aigua clara, com si portés un brodat d’aigua. La meva nuesa decorada té una cosa bona. Els mugrons són com les mamelles d’un déu de la pluja. Els pèls púbics, sempre espessos, s’apinyen com un fosc banc de peixos. La pluja s’acreix sense parar com un salt d’aigua i jo a dins. Tinc les parpelles xopes. M’eixugo els ulls amb els punys.

      Shakespeare. Ell en va parlar, d’aquests ulls. A quina obra?

       esprem això sobre els ulls de Lisandre:

       té un líquid màgic que els errors esmena

       i fa que els ulls hi vegin com hi veien.

      Llavors ho veig. Em penso que ho veig. Què és el que em sembla que veig?

      Una figura gegantina, espellifada, que es mou ràpidament entre les roques de damunt meu, que s’allunya enfilant-se més amunt, d’esquena a mi, amb moviments segurs i al mateix temps vacil·lants, com un gos jove amb unes grapes massa grosses. Se m’ha acudit cridar-la, però confesso que he tingut por.

      I llavors la visió ha desaparegut.

      Segur que si és un viatger que s’ha perdut trobarà la nostra vil·la, he pensat. Però s’allunyava cap amunt, com si ja l’hagués trobada i hagués passat de llarg.

      Preocupada per haver vist clarament una figura, igualment preocupada per si me l’havia imaginada, vaig tornar a casa. Vaig entrar-hi sense fer soroll, aquest cop per una porta lateral, i, tremolant de fred, vaig enfilar la corba de l’escala.

      El meu marit estava dret al replà. M’hi he acostat, nua com Eva, i he vist l’home que l’habita agitar-se sota el faldar de la camisa.

      He sortit a caminar, li he dit.

      Nua?, ha dit ell.

      Sí, he dit.

      Ha allargat la mà i m’ha tocat la cara.

       De què sou fet, de quins rars elements,

       que tal número d’ombres us corona?

      A la nit érem tots a la vora del foc, més ombres que llum a l’estança, perquè teníem poques espelmes i no podíem anar-ne a buscar fins que fes més bon temps.

      És un somni desordenat, aquesta vida? El món exterior és l’ombra i la substància és el que no podem veure, tocar o sentir, però sí percebre?

      Per què, doncs, aquest somni de vida és tan catastròfic? Febril? Esgotador?

      O és que no som ni morts ni vius?

      Un ésser ni mort ni viu.

      Tota la vida he temut aquesta condició, i per això m’ha semblat millor viure com puc viure i no témer la mort.

      Per això vaig fugir amb ell amb disset anys i aquests dos anys m’han donat vida.

       L’estiu del 1816, els poetes Shelley i Byron, el metge de Byron, Polidori, СКАЧАТЬ