Frankissstein. Jeanette Winterson

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ ombres enfosquien els racons de l’habitació. Jo reflexionava sobre la naturalesa de la meva pròpia ment. Tanmateix, quan el meu cor s’aturi, també s’aturarà la ment. Cap ment, per bona que sigui, no dura més que el cos.

      El meu pensament va tornar al viatge que havia fet amb Shelley i la Claire, que torna a aquesta història com un punt de llibre... que no marca el text, però sí alguna cosa.

      Jo estava a punt de fugir amb Shelley i la Claire va decidir que no podia quedar-se sola, per això vam resoldre marxar tots junts sense que se n’assabentessin el pare ni la madrastra.

      He d’afegir que, després de la mort de la mare, el pare no sabia estar-se sol i ben aviat es va tornar a casar: amb una dona normal i corrent sense gens d’imaginació però que sabia cuinar. Amb ella va venir la seva filla Jane, que de seguida va esdevenir una pupil·la apassionada dels escrits de la meva mare morta i, amb el temps, va canviar-se el nom per dir-se Claire; jo no ho vaig desaprovar. Per què no podia fer una nova versió d’ella mateixa? Què és la identitat sinó el nom que li posem? Jane/Claire actuava com a intermediària entre Shelley i jo quan el pare va començar a sospitar. Tant Shelley com jo ens l’estimàvem molt, i així, quan va arribar el moment de deixar Skinner Street, vam decidir que marxaríem junts.

      Estels al cel com oportunitats incomptables.

      A les quatre de la matinada. Sabatilles de feltre als peus, les botes a la mà per no despertar el pare, tot i que quan pren làudan per a la malària dorm profundament.

      Vam córrer per carrers on el món començava a despertar-se.

      Vam arribar a l’autobús. Shelley ja hi era, pàl·lid i caminant amunt i avall, un àngel sense ales.

      Em va abraçar, va amagar el rostre entre els meus cabells i va murmurar el meu nom. Vam carregar les nostres modestes bosses però, de cop i volta, i, en un atac de consciència, vaig fer mitja volta i vaig córrer cap a casa per deixar una nota al pare a la lleixa de la llar de foc. M’enganyo. No podia trencar-li el cor sense dir-li que li estava trencant el cor. Vivim per la llengua.

      El gat se m’enroscava entre les cames.

      I després vaig tornar a marxar, corrent, corrent, amb el barret caigut fins al clatell i l’alè sec a la boca.

      Ansiosos i exhausts, vam marxar tan aviat com vam poder, cap a Dover, marejats sota les veles d’una barca que ens va portar a Calais: la primera nit als seus braços en una habitació folrada d’un hostal fosc amb el sotragueig dels carros de ferro sobre les llambordes i el meu cor bategant a més volum que el ferro i les rodes.

      Això és una història d’amor.

      Podria afegir que la meva madrastra de seguida ens va seguir, suplicant a la Jane / Claire que tornés. Em penso que estava contenta de deslliurar-se de mi. Shelley caminava amunt i avall amb totes tres i per separat, parlant de l’amor i la llibertat. No crec que ella el cregués, però finalment va quedar esgotada i ens va acomiadar. Ell s’havia imposat. Érem a França, la llar de la revolució. Què podia sortir malament?

      Va resultar que moltes coses podien sortir malament.

      Els viatges no eren fàcils. No teníem roba. París era brut i car. El menjar ens provocava mal de panxa i feia molt mala olor. Shelley vivia de pa i vi. Jo hi afegia formatge. Al final vam trobar un prestador i Shelley va aconseguir que li deixés seixanta lliures.

      Esperonats per la nostra riquesa, vam decidir viatjar i vam anar al camp, a la recerca de la simplicitat i l’home natural sobre qui havia escrit Rousseau.

      Hi haurà carn de bou, llet i bon pa, va dir Shelley, i bon vi i aigua clara.

      Això era el que esperàvem.

      La realitat va ser diferent.

      Vam resistir unes quantes setmanes, esforçant-nos a amagar als altres la decepció que sentíem. Allò era la terra de la llibertat. Allà era on la mare havia anat a buscar la llibertat. On havia escrit Els drets de les dones. Ens pensàvem que trobaríem ments semblants i cors oberts. En realitat, els hostalers ens cobraven més del compte per cada cosa. Les cases de camp estaven brutes i deteriorades. Les bugaderes robaven botons i cordonets. Els nostres guies eren malcarats i l’ase que Shelley havia llogat —que havíem de muntar per torns—, aquell ase era coix.

      Pateixes per alguna cosa?, em preguntava Shelley, preocupat pels meus silencis, i jo no deia, sí, la llet agra el formatge florit els llençols fastigosos les puces les tempestes la putrefacció els llits de palla plena d’àcars. Les verdures estovades la carn fibrosa el peix ple de polls de mar els pans plens de corcs. L’aflicció del meu pare. La mare al pensament. L’estat de la meva roba interior.

      Només és la calor, amor meu, li contestava.

      Em va demanar que em banyés nua amb ell al riu. Em feia massa vergonya. En comptes d’això, vaig mirar-me el seu cos, blanc, esvelt i esculpit. Hi ha alguna cosa d’un altre món en la seva forma. Una aproximació: com si el cos hagués estat muntat amb presses per tal que l’esperit pogués caminar pel món.

      Llegíem Wordsworth en veu alta per distreure les hores, però França no era poesia; era pagesos.

      Finalment, conscient de la meva aflicció, Shelley va aconseguir trobar lloc en una gavarra que sortia de França i baixava pel Rin.

      Era millor? La petulant Suïssa. La borratxa Alemanya. Més vi, vaig dir jo. I així vam passar els dies, infraalimentats, més beguts del compte, anhelant l’ànima i sense saber on trobar-la.

       El que vull existeix si goso trobar-ho.

      Un dia, no gaire lluny de Mannheim, vam veure les torres d’un castell que s’alçaven en la boira com un avís. Shelley adora les torres, els boscos, les ruïnes, els cementiris, qualsevol part de l’home o de la natura que pertorbi l’esperit.

      I vam seguir el camí, tortuós, cap al castell, ignorant els pagesos que miraven fixament les seves forques i aixades.

      Finalment, als peus del castell vam aturar-nos i vam tremolar. Fins i tot sota el sol de la tarda feia fred.

      Què és aquest lloc?, va preguntar Shelley a un home amb un carro.

      El castell de Frankenstein, va dir ell.

      Un lloc desolat i pertorbador.

      Hi ha una llegenda, va dir l’home, i va demanar diners per explicar-la. Shelley li va pagar dues vegades més, gens decebut del que va sentir.

      El castell havia pertangut a un alquimista que es deia Conrad Dippel. La seva estimada esposa va morir massa d’hora i, incapaç de suportar-ne la pèrdua i decidit a descobrir el secret de la vida, es va negar a enterrar-la.

      Un a un, els seus criats el van anar abandonant. L’home vivia sol, i se’l veia a l’alba i al vespre deambulant entre els cementiris i els ossaris arrossegant cap a casa els cossos fètids que trobava per triturar-ne els ossos i barrejar-los amb sang fresca. Creia que si administrava aquesta tintura als que acabaven de morir els faria reviure.

      La gent del poble cada cop el temia i l’odiava més. Havien de protegir els seus morts i parar l’orella per si en sentien els passos o els cascavells de les brides del seu cavall. Més d’una vegada va irrompre en una casa de dol. Portava en una ampolla aquella barreja obscena i СКАЧАТЬ