Un cor massa gran. Eider Rodriguez

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ Va demanar que li passessin la trucada a l’habitació, però no va contestar ningú. Va trucar a la feina i va demanar pel cap:

      —Avui no podré venir a la feina, el meu exmarit és a l’hospital. —El seu grau de submissió a la feina era inversament proporcional al que mostrava a casa, i va sentir plaer quan el seu superior va vacil·lar—. Em sap greu, però seran setmanes estranyes; ho sento, però, mentre les coses no se solucionin, no podré aparèixer per la feina. A la safata verda de la meva taula tens alguns currículums, per si necessites ajuda.

      Solucionar. Potser era la paraula que s’adaptava millor a la situació.

      Reanimada per la decisió que acabava de prendre, va posar els llençols a la rentadora amb un programa curt per tenir temps d’estendre’ls abans d’anar a l’hospital. No es va voler fixar en el matalàs, i va buscar llençols nets a l’armari. Va agafar els de percala. Buscant una coixinera, en va trobar una, també de percala, que duia brodades les inicials d’ells dos i que una tia d’en Ramon els hi havia regalat pel casament. Com que li va fer gràcia, la va agafar. Mentre esperava que la rentadora acabés, va endreçar una mica l’habitació i va obrir els calaixos de la tauleta sense cap curiositat especial: una invitació de casament d’una parella que semblava llatinoamericana, figuretes del tortell de Reis (la Madalen sempre celebrava els Reis amb ell), uns cabdells secs de marihuana en un pot de rodet de fotos, un Cohiba en un estoig metàl·lic, un encenedor Dupont, fotos velles de la família de Tolosa en un sobre i un paquet de preservatius començat.

      El va trobar amb la mascareta posada i les mans a banda i banda del cos, per damunt dels llençols, en una habitació doble. A l’altre llit hi havia un vell que tenia al costat dues dones joves, tots tres amb els ulls fixos en el televisor. En Ramon la va mirar sense bellugar pràcticament el cap i va intentar treure’s la mascareta. La Ixabel el va aturar posant-li la mà al canell amb delicadesa; era el primer cop que el tocava d’aquella manera i, sense pensar-hi gaire, es va donar permís a si mateixa per desitjar acariciar la mà d’aquell home.

      —Ja he parlat amb el metge, estigues tranquil; serà cosa de tres o quatre dies, quan et passi la fatiga podràs tornar a casa.

      Ell va intentar parlar sense treure’s la mascareta. Quan es va adonar de com d’absurda era la situació, se la va apartar amb força:

      —Si el cap de setmana ja seré a casa, no cal que li diguis res a la Madalen.

      Va tornar a posar la mà sobre el llençol, amb el palmell amunt; després, va tancar les parpelles tímidament i va bellugar una mica els dits. La Ixabel va rendir-se i va posar la mà damunt la d’ell. Es van quedar així, sense mirar-se, acariciant-se amb els polzes, que els van quedar lliures, estrenyent-se amb força les mans i deixant-les anar després, obrint-les i tancant-les com si estiguessin bombejant alguna cosa. En aquell espai sense intimitat, ella es va sentir més segura. Va descobrir que volia veure morir en Ramon, que no li desitjava cap patiment. Va pentinar-li el serrell amb els dits i va acariciar-li les celles perquè la mirés.

      Els ulls d’en Ramon es bellugaven ràpidament, però als pulmons els costava omplir-se i buidar-se.

      —Estigues tranquil —va xiuxiuejar-li.

      Mentre va estar ingressat, la Ixabel el va anar a veure cada dia. Al quiosc de l’hospital comprava el Berria, que era el diari que llegia sempre, i el Gara, que havia vist a casa d’en Ramon, i li llegia en veu alta les notícies més destacades. Cada matí i cada tarda li feia un massatge als peus i als turmells amb la Nivea que duia a la bossa mentre taral·lejava una ranxera que només se sabia a mitges, amb el plaer d’estar fent tot això d’amagat de la Madalen i l’Iñaki. El segon dia, en Ramon va ser capaç d’aixecar-se i arribar fins a la màquina de cafè, gairebé sense parlar, perquè s’ofegava. El tercer dia, van passejar amunt i avall pel passadís, amb el suport del degotador entre els dos.

      La Ixabel va compartir les recaigudes i les recuperacions amb els malalts i els familiars que va conèixer pels passadissos, com si tot d’una allò fos la seva vida i tot d’una s’hi trobés a gust i feliç. En Ramon va recuperar la veu, i així va saber que s’havia passat més de quinze anys dinant i sopant fora de casa, en bars i restaurants, que havia muntat una empresa d’exportació de xacolí, que es va passar tres dies borratxo quan el seu amic Genaro es va matar en un accident de cotxe, que va viure amb la dona del bar on feia el cafè cada matí quan la Madalen tenia cinc o sis anys («I la Madalen no ho sabia?», «Jo mai no li he amagat res»), que des que tenia el gos se sentia més ple i per això aquell nom basc que significa «sencer, íntegre, complet», que en algun moment de la història Venècia s’havia il·luminat amb greix de balena caçada pels arponers bascos, que havia estat a punt de casar-se amb una mexicana que va conèixer en un viatge de feina, abans que li comencés el «problema» («Mexicana?», «D’Oaxaca. I guapíssima»).

      A canvi, la Ixabel va anar fent alguna incursió en els passatges més emocionants de la seva vida monòtona, però en Ramon no s’hi va voler endinsar: tenia aquells rampells narcisistes de les persones solitàries, potser perquè no tenia a mà ningú més per estimar fora d’ell mateix.

      —Almenys, no t’has avorrit. Has fet coses. T’ho has passat bé. Has donat feina a uns quants. Has portat al món una filla meravellosa. —Ell no esmentava gairebé mai la Madalen, cosa que desconcertava la Ixabel.

      —Hem. Ella sí que és bona, no com nosaltres.

      Van creuar un somriure fatigat, i en aquell somriure hi havia lloc per a la culpa i el perdó de tots dos, o això li va semblar a la Ixabel en aquell moment. Després d’un silenci llarg, ell va afegir:

      —Ja no puc recordar què era el que desitjava.

      La doctora que va donar-li l’alta no xerrava gaire: tenia els conductes obstruïts, el cor no podia fer-hi gran cosa. I, tot agafant-se les arracades de perles, va dir per acabar:

      —Aprofiti aquest estiu estranyament llarg.

      En Ramon la va escoltar sense fer ni un gest i, al final, com si el posseís un bon record, va somriure.

      Era tan digne com salvatge, i ella sabia que també calia ser així per estar al seu costat, i per això no els va preguntar res, ni a la doctora ni a ell.

      Estava ajudant-lo a vestir-se amb la seva roba, assegut a la cadira i ja sense la bata de l’hospital, quan en Ramon la va agafar per la cintura. A la Ixabel va semblar-li que ho feia per poder posar-se dret, però, quan va intentar ajudar-lo, la va atraure cap a ell i es va quedar mirant-li aquells pits opulents. La Ixabel va respirar profundament, va posar-li les mans al clatell i va començar a gronxar el cos i a fregar-li el nas amb els pits a cada moviment.

      En Ramon, amb els ulls tancats, obria i tancava els llavis.

      Van parar quan els del costat van canviar de canal. La Ixabel va ajudar-lo a cordar-se la camisa i calçar-se. Però, com passa amb les plantes de la floristeria, allò que estava dret i vigorós va decaure i perdre força quan va arribar a casa.

      La Ixabel passava tota la jornada laboral a casa d’en Ramon. Va treure del balcó les ampolles buides i les plantes seques, va regar el llimoner i hi va col·locar la taula petita de la sala d’estar i dues cadires, per quan fes sol. Des d’allà a dalt, la ciutat semblava un rusc, amb cel·les hexagonals i tot. Va netejar tots els vidres de la casa. Va cuinar per a tots dos el menjar de malalt que pactaven. Va tornar les millors ampolles de vi que s’havia endut de la casa d’en Ramon, però només en van obrir una. Va reparar la fuita del lavabo.

      —Qui m’hauria dit a mi... —va dir la Ixabel entrant a l’habitació СКАЧАТЬ