Els que manen. Pep Martí

Чтение книги онлайн.

      El mirall trencat dels mandarins catalans

      Ferran Casas

      Una burgesia amb capacitat d’innovar i d’arriscar per conquerir qualsevol mercat, un país de capitans d’indústria, un selecte grup de milionaris —alguns força discrets—, un establishment que remenava les cireres, que es veia capaç de controlar les institucions, i que tenia una bona entrada a Madrid. Era el panorama que, durant dècades, en dictadura i en democràcies de més o menys qualitat, oferia Catalunya a qui se la mirés a vista d’ocell. Era una classe social, una elit, que gaudia d’una certa estabilitat malgrat que mai no ha estat homogènia.

      N’hi havia, i n’hi ha, que només volien fer diners, i d’altres que participaven en iniciatives, que actuen amb vocació d’incidir i que s’esforcen per veure-hi més enllà de les parets de la seva fàbrica. Des dels mecenes de la llengua i la cultura catalana com els que van fundar Òmnium fins als que ens ajuden a explicar el Modernisme o el nostre autogovern, però també els que finançaven el pistolerisme dels anys vint i l’aixecament feixista del 1936, o els que s’han entregat a aventures especulatives. A la foto hi eren i hi són tots, encara.

      En els darrers anys tot ha canviat, també ells i les seves quimeres. La crisi de la indústria tradicional i l’aposta pel turisme, els serveis i l’economia de plataforma; el desplaçament del poder econòmic cap a Madrid, on ja residia el polític, que ara ha drenat amb més força les perifèries i que ha fet més subsidiari l’ecosistema català, i les incomoditats i tensions que ha generat el Procés en un àmbit on domina el conservadorisme han refet el mapa. Calia revisitar-los i trobar-ne de nous per explicar-ho tot i posar-hi context amb dades i fonts. Fer, en definitiva, una feina periodística. La bona acollida que, entre els lectors, va tenir una història de la família Lara i el seu grup Planeta a Nació Digital va donar-nos, l’estiu del 2019, la idea de fer una sèrie sobre les grans nissagues empresarials.

      Aquestes sagues ens havien de permetre explicar la nostra composició social, el nostre mapa polític i el nostre model econòmic i la seva capacitat d’adaptació al context. És el que es van proposar Miquel Macià i Pep Martí, dos periodistes de llarga i acreditada trajectòria, de perfils complementaris, poc amics de la frivolitat innecessària i bons coneixedors dels engranatges del poder a Barcelona i més enllà de l’entorn metropolità. I això, remenant el registre mercantil, recorrent a fonts orals de diversos nivells i també documentals, és el que han fet durant gairebé dos anys, també en pandèmia. Posant-hi talent, sí, però també moltes hores i empatia i intenció en les preguntes per accedir al que els afectats volien contar i al que no. La sèrie es va publicar setmanalment al diari i aquest llibre és fruit d’una revisió per dotar-la de més coherència i esmenar-ne o actualitzar-ne aspectes puntuals.

      Els que manen no es publica amb la intenció de fer relacions públiques. S’hi combina la informació econòmica amb la social, la política i la històrica, fet que fa més llegidors els perfils i els posa a l’abast de qualsevol lector inquiet i interessat a saber qui són i per què són com són els nostres mandarins. No tots els àmbits tenen el mateix pes perquè les trajectòries familiars, les iniciatives empresarials, els patrimonis o els posicionaments públics tenen un interès desigual. Els quatre elements sempre hi apareixen, però no en un equilibri idèntic que podria fer decaure l’interès. СКАЧАТЬ