Malalties i remeis. Francesc Devesa i Jordà

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ les del «príncipe» Andrea Doria, suposaven una important barrera. En aquella ocasió, com hem vist, el perill es va concretar amb l’assalt a Gibraltar. L’imperi turc, decidit a eliminar el molest obstacle a la circulació dels seus vaixells, va fer diversos intents. El 1551 hi hagué una primera temptativa en la que va participar Dragut i l’almirall Sinan, al capdavant de les naus barbaresques i turques respectivament. Van conquerir l’illa del Gozzo i Trípoli. L’estol enviat per Felip II va ser desfet pels otomans prop de l’illa de Gerba. Trípoli no es va poder recuperar. El 1565, els turcs van preparar l’ocupació definitiva de Malta. Pot ser que la decisió fora influïda per la intensitat corsària que impulsava el nou Gran Mestre. Des de la seua elecció el 1557, comandava l’orde Jean Parisot de la Valette, de la «llengua de Provença». El nom de Romegas, un dels cavallers de la «religió», era pronunciat per les mares musulmanes per atemorir els xiquets. Aquest corsari va prendre el galió del Gran Eunuc otomà que anava a Venècia amb mercaderies. Segrestà importants personatges, com els governadors d’Alexandria i del Caire, així com una anciana que havia estat mainadera de Mihrimah, la filla de Solimà. És possible que totes aquestes notícies foren la gota que feia vessar el vas, i que comportaren l’acció de la Sublim Porta (Crowley, 2013: 130-134).

      Hi havia notícies sobre els moviments de l’armada turca cap a l’arxipèlag: «La nueva de la venida del turco por acá nunca la acababan de creer, ha dado disgusto y preocupación harta, porque piensan que se ha dado tanta priesa que antes que socorra Malta serán en ella...».³¹⁶ El pare Saavedra mostrava la seua por a Francesc de Borja, aleshores general de la Companyia. No anava errat. Els cavallers de Malta, però, havien dut a terme un ambiciós pla de fortificació de l’illa. Encara que les xifres són discutides, sembla que la força naval turco-barbaresca es componia de més de 200 vaixells i uns 40.000 homes. El comandament estava en mans de Mustafà-Bajà, per la part turca, mentre que Uluj Alí i Dragut dirigien els corsaris.³¹⁷ Malta estava defensada per uns 8.000 homes, la meitat dels quals devien ser maltesos reclutats i la resta soldats de la força multinacional comandada pels Hospitalers de Sant Joan. L’atac commocionà el món cristià. L’angoixa de Borja expressa clarament la gravetat de la situació vista des de Roma: «Lo de Malta nos tiene en cuydado, y no menos la campana de Velilla; sed potens Deus de lapidibus, etc. Don García se apareja con diligencia a yr al socorro, y yo también pongo en orden algunos Padres, para que vayan en esta jornada como fueron en la passada».³¹⁸ Francesc, davant del perill i els mals auguris, s’aclamava a Déu, però també als reforços del virrei de Sicília, posant de la seua part allò que li corresponia. El general va enviar alguns jesuïtes per al conhort espiritual dels soldats:

      Aunque [ha] muchos días que nuestra compañía, con los deseos, oraciones y missas, sirve a V. E. en esta empresa contra los infieles, nos ha parecido deviamos servirla con embiar también algunas personas, que con las armas spirituales y proprias de nuestro instituto pudiesen servir a l’armada de V. E.³¹⁹

      El setge fou dur i continuat. Durant 5 mesos, del 18 de maig al 9 se setembre, atacants i defensors es mataren i feriren amb tenacitat. Els turcs van véncer l’obstinada resistència dels cavallers al fort de Sant Elm, que finalment fou arrasat, però no van poder conquerir el bastió principal. La carnisseria entre els assaltants va ser també notable. Una de les víctimes fou el mateix Dragut (Cassola, 2002). És probable que la retirada turca es decidira per un cúmul de circumstàncies desfavorables per als atacants. El llarg combat, el cost excessiu, les probables malalties, la proximitat dels temporals de tardor i l’arribada final de reforços procedents de Sicília, serien arguments importants perquè l’armada otomana girara cua. Felip II va enviar al Gran Mestre Lavalette una espasa i daga toledanes amb or i pedreria i la llegenda gravada: Plus quam valor Valetta valet.³²⁰ L’alegria i els agraïments es feren patents en la correspondència de la cúpula jesuítica: «La victoria de lo de Malta ha alegrado mucho todos estos reynos...».³²¹ Això deia Cristóbal de Rojas a Borja que, per la seua banda, també donava les gràcies a Guillem de Rocafull pel tracte als seus: «he entendido el favor que los de nuestra Compañía, que por orden de S. S. se hallaron nell’ armada, hallaron [en] V. Sría., y el acogimiento y mercé particular que hizo a los dos sacerdotes que fueron en su galera, la qual he yo recibido por propria...».³²² Finalment, es va produir un prodigi important. Déu podia fer eixir de les pedres qualsevol cosa, com invocava Borja. La roca de Malta, però, va traure a la llum un bé llargament desitjat pels defensors de l’illa: «Malta está ya asegurada con buena fortificación, y tienen por milagro que, siendo su mayor peligro la falta de agua, que nunca se havía podido allar, ahora, quebrando una peña para la fortificación, se ha descubierto tanta agua de pie quanto podían desear».³²³

      Com hem vist, les notícies sobre Malta són abundants als MB. El gran setge es va incorporar ràpidament a l’èpica de l’Europa cristiana i generà la corresponent literatura en la qual destaquen les primeres obres de cronistes, com ara Francisco Balbi di Correggio, Giacomo Bosio i P. Gentile de Vendôme. Fins i tot va donar lloc a un poema èpic escrit pel cavaller de Xàtiva Hipòlit Sans. Balbi i Sans van ser testimonis oculars dels fets, per formar part de les tropes de Malta, mentre que Bosio era el cronista oficial de l’orde (Sans, 1582; Mackenney, 1996: 315-316; Cassola, 2002). Al marge de la gesta, que va convertir Malta en un mite, en qüestió de salut fou una gran calamitat. L’escenari de devastació amb morts, ferits i malalts es fàcil d’imaginar. El cost humà, encara que difícil de precisar amb exactitud, va ser terrible. S’estima que els atacants van perdre una meitat del seu exèrcit i els defensors una tercera part, entre soldats i població civil.

11.5 Pirates hugonots a Madeira

      El mateix any del setge de Malta es va produir un assalt pirata a l’illa de Madeira. Antonio Araoz informa a Borja amb dramatisme: «Gran lástima a echo lo de la isla de Madera. Dizen que a un religioso asaron como a St. Vicente, en parrillas, y padesció como un apóstol, diziendo cosas de admirable esfuerço y spiritu».³²⁴ Assabentat de les males notícies, el general dels jesuïtes expressava el seu pesar al portugués González de Cámara:

      No podría encarecer a v.r. con palabras lo mucho que he sentido lo que acá se ha sabido de la isla de Madera juntándose tantas cosas como son la religión, el derecho de este reino y lo que toca particularmente a su casa de v.r., más firme esperanza tengo en Xto NS que no prevalecerán sus enemigos contra sus siervos fieles ni la causa de la iniquidad contra la santidad y justicia.³²⁵

      L’assalt a Madeira va ser causat pels hugonots francesos. Cal tenir en compte que Madeira formava, junt amb les Canàries i les Açores, un triangle clau per a la navegació atlàntica cap a Amèrica i les costes africanes. El cors fou una resposta a l’intent de monopoli oceànic per part dels regnes ibèrics. A la doctrina del «mare clausum», defensada per Portugal i Espanya, els francesos, holandesos i anglesos s’oposaven amb el «mare liberum». Com a conseqüència, els hugonots, comandats per Jacques Sourié de la Rochelle, fustigaven illes i vaixells per aquells anys. Per l’octubre de 1566, Bertrand de Montluc va assaltar, amb tres grans naus, Vila Baleira i Funchal.³²⁶ Una conseqüència de l’atac va ser la major atenció a les fortificacions i defenses de Madeira, però la població, civil o religiosa, havia sofert ja les conseqüències imaginables de la incursió corsària.

11.6 Guerra a Las Alpujarras

      La rebel·lió morisca de Granada va ocasionar un conflicte armat conegut com la revolta de Las Alpujarras.³²⁷ L’enfrontament és amplament descrit als textos dels MB, amb algunes narracions de primera mà efectuada pels jesuïtes que acompanyaven les tropes cristianes. La Pragmàtica Sanció de 1567, promulgada per Felip II, limitava durament les llibertats religioses i culturals dels moriscos.³²⁸ L’ambient de malestar era propici a l’esclat de la violència. Gaspar d’Aranda, per encàrrec del seu rector Juan de la Plaza, descriu el començament de la rebel·lió amb les maldats comeses per ambdós bàndols. Segons el jesuïta, la revolta hauria començat la nit de Nadal per l’Albaicín, i s’estengué ràpidament. No hi havia cap mort de la Companyia però sí de clergues en general. СКАЧАТЬ