D'Ors a Fuster. Gonçal López-Pampló

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ (Joan Francesc Mira, Alfred Mondria, Josep Iborra, Francesc Pérez Moragón, Josep Piera, Gustau Muñoz, Enric Sòria, Martí Domínguez, Joan Garí, Guillem Calaforra, Adolf Beltran, Toni Mollà i Enric Balaguer) i de catalans i mallorquins (Feliu Formosa, Valentí Puig, Vicenç Villatoro i Miquel Pairolí). A tots, reconeix Alonso (2006: 9), els deu «l’interès per una manera de fer que té molt a veure amb l’autor dels Essais».

      Per exemple, al pròleg de Mentre parlem, Enric Sòria (2013: 19-20) cita dues vegades fragments dels Assaigs, sense per això establir una vinculació genèrica explícita entre el seu dietari i l’obra de Montaigne. En canvi, Toni Mollà (2001: 47) sí que el situa en una àmplia llista de «patrons i mestres del gènere» del dietari, en una formulació que evoca la citació de Fuster que hem presentat més amunt:

      Per la meua banda, ara m’adone que escriure un dietari és també la millor manera de rellegir. [...] De Les confessions de Jean-Jacques Rousseau als punxosos revulsius de Voltaire i Erasme. De Montaigne a Elias Canetti, Fernando Pessoa i Cesare Pavese. De Jünger a Kafka. [...] I, encara, de Josep M. de Sagarra, Miguel de Unamuno i Eugeni d’Ors a la resta de patrons i mestres del gènere. I, permanentment, de Josep Pla a Joan Fuster.

      Finalment, volem recordar la prudència necessària que s’imposa a l’hora d’analitzar l’ús de l’etiqueta assaig quan un autor l’enarbora per a classificar la seua pròpia escriptura o ubicar-se en aquesta tradició a la qual ens acabem de referir. Pel caràcter inestable de la categoria, es pot donar el cas que la utilitzen en un sentit diferent del que li estem donant, en alguns casos complementari, en altres fins i tot contrari. Aquesta possibilitat l’apunta Arenas (1997: 97) quan evidencia l’ús de la paraula assaig (en diverses tradicions europees) per a titular obres allunyades de la primera intenció de Montaigne. Això, òbviament, subratlla la prevenció metodològica que recorre de cap a peus aquestes pàgines, com hem advertit al començament: no hi ha una definició tancada ni concloent de l’assaig, sinó que sempre dependrà d’una sèrie d’elements textuals i contextuals. La definició que hem proposat –amb voluntat de servir més de marc que no de límit–, implica una combinació d’aquests factors i d’altres, coherent amb l’enfocament integrador que estem donant al concepte de gènere literari.

2. ELS PRECEDENTS IMMEDIATS DE L’ASSAIG CONTEMPORANI

      Si acceptem la idea que hi ha quatre grans gèneres literaris, això és, la narrativa, la poesia, el teatre i l’assaig, s’ha de reconéixer que aquest darrer és el que menys atenció ha rebut per part dels historiadors de la literatura catalana. Tot i que n’hi ha alguns, com ara Ferran Carbó i Vicent Simbor (1993b, 2005), que l’inclouen de manera ben bé sistemàtica en les seues aproximacions de conjunt, la síntesi següent d’Enric Sòria (2008: 59) continua sent vigent:

      Per molt que, fa més de trenta anys, parlant de la literatura castellana, José-Carlos Mainer afirmara que el segle XX ha estat el segle de l’assaig, i per molt que noms com els de Pla, Xènius, Sagarra i el mateix Fuster illustrarien de sobres que, dins la literatura catalana, ho ha estat tant o potser més i tot, a l’hora de la veritat, el gros de l’escrutini estudiós s’ha dirigit als gèneres habituals: la narrativa, la poesia i una mica al teatre, i als autors que els practicaven.

      En la línia del que apunta Enric Sòria, podem afirmar que determinades contribucions individuals (com les que ell mateix destaca) sí que han estat estudiades a bastament, però ara ens interessa ressaltar el dèficit de visions de conjunt –«el gros de l’escrutini». Com suggeríem en el «Descàrrec» que encapçala aquestes pàgines, queda pendent l’elaboració d’una genealogia completa i definitiva de l’assaig en català, la qual ha de prendre en consideració aportacions tan significatives com la que van dur a terme Llanas i Pinyol (1997) en la Història de la literatura catalana, des de la perspectiva de la «literatura d’idees», o la que realitzà Enric Bou en Papers privats, un estudi consagrat a explorar les formes de «l’autobiografia o literatura del jo» (Bou 1993: 8), com també els treballs recents d’Anna Esteve sobre el dietari (2008, 2010), els quals s’han de relacionar amb les interessants contribucions propiciades pel Grup de Recerca de Literatura Contemporània de la Universitat d’Alacant. Sota la direcció d’Enric Balaguer, al llarg de l’última dècada s’han celebrat diferents simposis internacionals sobre literatura autobiogràfica que han oferit un punt de trobada insòlit en el nostre panorama, amb investigadors internacionals de la talla de Philippe Lejeune, cosa que ha donat lloc a un seguit de publicacions indispensables per a qualsevol persona que s’ocupe d’aquests temes. També volem destacar ací l’esforç de Joan Fuster (1985) per incorporar a la seua Literatura catalana contemporània l’assaig al mateix nivell que la resta de gèneres literaris. Des del seu vessant de crític literari i historiador cultural, coherent amb la seua pràctica literària, Fuster va ser una de les personalitats que van reflexionar sobre l’assaig de manera més sistemàtica, la qual cosa va derivar en una major capacitat teòrica a l’hora de presentar-lo amb uns límits més ben perfilats.

      Val a dir que aquesta mancança no és només teòrica, sinó també pràctica, i té arrels profundes. Recordem que l’aparició de la proposta de Montaigne, i d’altres que hi van incidir, coincideix històricament amb un període en què la literatura culta en català perd espais a favor del castellà. Per això la literatura catalana no accedeix a la modernitat derivada del Renaixement, de la Il·lustració i del Romanticisme, respectivament, en la mateixa mesura que la francesa o l’anglesa, per exemple, i per això difícilment s’hi pot desenvolupar l’assaig en les mateixes condicions.⁶ No ens referim, ara, parlant d’assaig, als dietaris o a la correspondència privada, exhumada pels estudiosos al cap de molt de temps de la seua redacció,⁷ sinó a les obres escrites amb voluntat d’incidència pública i amb un disseny textual de caràcter argumentatiu-persuasiu, editades i inserides en un circuit complet i coherent que pot vehicular socialment aquesta mena de proposta literària. En conseqüència, les nombroses mostres d’escriptura dietarística, pròpies de la memòria personal, quasi mai publicades en el moment que van ser redactades i destinades, així, a cercles molt reduïts i de naturalesa privada, no constitueixen uns precedents prou sòlids per a parlar d’una tradició.

      Caldrà esperar als autors de la Renaixença per a començar a veure manifestacions evidents d’una escriptura basada en el pacte autobiogràfic, amb una dimensió argumentativa i persuasiva, practicada des d’un estil autoconscient i calculat. No serà casualitat que, en aquest mateix període, trobem les primeres manifestacions d’una indústria editorial moderna que contempla el català amb un cert grau de normalitat, alhora que es desenvolupa de manera notabilíssima la premsa escrita. La intersecció entre assaig i periodisme recorrerà ara i adés el nostre llibre, en la mesura que les pàgines dels diaris i de les revistes esdevindran un espai privilegiat per a la pràctica d’aquest gènere literari. Per a evitar malentesos, aprofitem per a deixar clar ací que, al nostre parer, el camp periodístic pot compartir una part del seu territori amb el camp literari i que, en conseqüència, les publicacions periòdiques, convencionalment, són susceptibles de funcionar com a lloc per a l’aparició de textos literaris, socialment reconeguts com a tals en molts casos.

      En aquest sentit, el lector potser trobarà a faltar en aquest estudi més atenció als escriptors que, a partir de la Renaixença, ofereixen textos periodístics dignes de ser considerats literatura i, en conseqüència, susceptibles de ser considerats assaig. Per això, a pesar de les mancances del nostre treball, no volem ignorar, ni que siga com a menció, la importància que van tindre determinades veus en la configuració d’un sistema de mitjans de comunicació propi, vinculat sobretot a l’imaginari col·lectiu català, per més que una part significativa d’aquestes capçaleres estigueren editades en castellà. Sobre aquesta última qüestió, la tria de l’idioma, és interessant –i no exempta de polèmica– l’observació següent de Joan Fuster (1985: 113), que incideix en consideracions que ja havíem presentat succintament, vàlides per a tot el panorama històric que recorrerem:

      El СКАЧАТЬ