Els constructors de l'Horta de València. Ferran Esquilache Martí

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ estat unes altres diferents.³

      És evident que l’article esmentat de Ribera no és, ni pretenia ser probablement, un text acadèmic d’acord amb els cànons formals del segle XIX. Tot i això, si bé és cert que altres autors havien defensat abans que ell la romanitat de l’Horta de València, aquest article de Ribera –que sempre cita tothom per l’esment que en va fer Glick– es considera l’inici d’allò que més tard s’ha anomenat el debat sobre l’origen de les grans hortes. En la meua opinió, però, aquest presumpte «debat» és una construcció historiogràfica que s’ha fet més recentment, ja que mai no es va produir un vertader intercanvi d’arguments entre investigadors i especialistes. Més aviat al contrari, si analitzem el «debat», en realitat va consistir en l’exposició reiterada al llarg de tot un segle d’una sèrie d’idees divergents al voltant de l’origen de les grans hortes per part de diversos autors, entre els quals no hi va haver mai cap intercanvi d’arguments fins a temps més recents.

Així, davant la idea tradicional que havien mantingut els erudits locals –i també certs autors internacionals influenciats pels primers–, que sempre havien defensat l’origen àrab de l’Horta de València i la resta de grans hortes, trobarem els defensors més seriosos de la hipòtesi romana ben entrada la segona meitat del segle XX. Només a tall d’exemple, i sense cap pretensió d’exhaustivitat, es poden esmentar alguns dels autors més citats i coneguts, com ara l’arqueòleg Miquel Tarradell, qui el 1965 argumentava que els àrabs no havien pogut construir l’Horta de València perquè els musulmans no van ser una civilització d’enginyers, mentre que els romans sí que ho van ser. Segurament fonamentava la seua opinió en treballs llavors recents com els de José Llorca, arqueòleg municipal de València, qui defensava la romanitat de l’horta valenciana a partir de la troballa fortuïta, en una tomba visigòtica, de cinc plaques ceràmiques reutilitzades que, segons diu, haurien servit originàriament com a partidores en les suposades séquies d’irrigació romanes; si bé és evident que això no demostra res concret. Per últim, s’hi pot esmentar també el geògraf Antonio López Gómez, qui, en un important article que ha estat citat a bastament, després de fer un exhaustiu repàs a tots els autors que havien defensat (amb arguments o sense) un origen romà per als sistemes hidràulics valencians, finalment va basar la seua opinió, de forma més raonada, en les restes d’aqüeductes romans que hi ha encara ara a la vora del Túria, a l’alçada de Riba-roja, els quals serien –diu– l’origen de l’horta.⁴

Quan ja pareixia que historiadors, arqueòlegs i geògrafs es posaven d’acord en la romanitat de l’Horta de València i dels altres espais irrigats a l’est de la península Ibèrica, fou l’historiador nord-americà Thomas Glick, en 1970, el primer a tornar a defensar amb contundència i arguments el seu origen islàmic, emprant ara el mètode comparatiu. I una dècada més tard van ser André Bazzana i Pierre Guichard els que van tornar a defensar-ho, basant-se en coneixements generals sobre la irrigació al món islàmic.⁵ Encara així, un anys després, el geògraf i antropòleg Karl W. Butzer, junt amb un equip d’investigadors, insistia de nou en l’origen romà de les grans hortes, aprofitant la presentació dels resultats de la seua recerca sobre la serra d’Espadà. I és cert –com han apuntat Thomas Glick i més recentment Antoni Furió– que la perspectiva geològica de Butzer permetia apreciar millor les –presumptes– continuïtats en les grans hortes, però això no justifica que els arguments emprats eren els mateixos que ja havien estat exposats abans diverses vegades: les restes d’aqüeductes romans detectades en les proximitats de diverses hortes actuals –com en el cas de la mateixa Horta de València–, o la coincidència d’alguns canals de reg, encara en ús, amb l’orientació de certes centuriacions romanes a la plana de València que en aquell moment ja havien començat a ser parcialment detectades.⁶

Al cap i a la fi, l’interès de Butzer era diferenciar l’origen dels regadius segons la seua superfície irrigada, de manera que els espais hidràulics «micro» i «meso» (d’acord amb els seus propis criteris de classificació segons la mida de superfície) serien d’origen islàmic, mentre que els «macro», com l’Horta de València, serien romans. El problema és que, per a sustentar aquesta proposta, Butzer es veia obligat a defensar una continuïtat poblacional i tecnològica entre el baix imperi romà i el 711 que és bastant difícil de sostenir en termes historiogràfics. Així, aquesta hipòtesi fou criticada contundentment per Miquel Barceló, perquè obviava la crisi demogràfica dels segles VI i VII i, de fet, fou aquest darrer autor qui va tancar de forma més o menys definitiva aquest presumpte «debat» entre els orígens romans o musulmans de les grans hortes ibèriques amb una frase cèlebre sobre els arguments «perversament ideològics» dels partidaris de l’origen romà, alguns dels quals s’han recollit ací. A més a més, Barceló es lamentava llavors perquè aquesta discussió ni tan sols hagués servit per a conèixer millor com era la irrigació d’època romana.⁷

Durant anys va parèixer que aquest «debat» havia desaparegut, que havia quedat definitivament tancat, però només era un miratge. Més recentment s’ha insistit de nou en el presumpte origen romà de les grans superfícies irrigades històriques, gràcies a troballes arqueològiques com el bronze d’Agón, que està datat en l’època de l’emperador Adrià, en el qual es descriu la Lex rivi Hiberiensis. Però es fa de nou basant-se en tòpics comuns, com ara l’aridesa del clima ibèric o l’existència de presses i canals datats en aquest període, dels quals no sempre se sap si la funció era agrícola o urbana.⁸ Això, però, només prova que la irrigació va existir en època romana, la qual cosa resulta evident, però no prova l’origen romà dels espais irrigats que han arribat a nosaltres actualment com a hortes històriques. El problema apareix, però, quan es defensen continuïtats en la llarga durada que només ho són en aparença, sense cap argument arqueològic o morfològic que vaja més enllà de les suposicions. Per això, com deia Barceló als anys vuitanta, a més a més de corroborar que la irrigació existia en època romana, caldria investigar per a què servia i quina funció econòmica i social acomplia.

De fet, a hores d’ara seguim desconeixent d’una forma suficientment acceptable la hidràulica agrària romana, cosa que ens impedeix respondre preguntes tan fonamentals com ara qui construïa els aqüeductes (l’Estat romà o propietaris privats?), o qui formava part de les «comunitats de regants» –si les podem anomenar així– com la que va escriure la Lex rivi Hiberiensis (els terratinents de les villae, petits propietaris urbans, o tots dos grups socials alhora?). Tampoc no sabem ben bé quines plantes es regaven (es tractava de petits horts de verdures i llegums, o de grans extensions cultivades de cereal i vinya?), ni quina superfície ocupaven aquests regadius (eren petits espais a prop dels nuclis urbans o emplaçats prop de la part residencial de les villae, o eren grans extensions obertes com les d’una gran horta actual?), ni tampoc quina forma tenien els suposats parcel·laris irrigats (s’adaptaven sempre o de vegades a les centuriacions?); i encara més, en una societat com la romana, no sabem quin paper jugaria la mà d’obra esclava en la producció agrària dels camps irrigats i, per tant, no sabem quin podria ser el paper de la irrigació extensiva en una societat esclavista.⁹ Com va avançar Miquel Barceló en l’article adés indicat, doncs, sense tenir aquests coneixements –que, evidentment, són molt difícils d’aconseguir per la manca de textos, de restes arqueològiques i de traces morfològiques fiables en el paisatge actual– no és important saber si en època romana es regava o no. Ni és tampoc important si l’origen de les grans hortes actuals és romà o no ho és, més enllà de cobrir la simple curiositat erudita o la necessitat ideològica de veure continuïtats al llarg de la història.

СКАЧАТЬ