Els constructors de l'Horta de València. Ferran Esquilache Martí

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ en comú, 14 eren de tres, 16 eren de quatre o més posseïdors, i la resta –que són 454 heretats– apareixen consignades amb un únic nom cadascuna.¹¹⁶ Els 92 casos amb més d’un posseïdor porten a concloure que darrere dels noms no s’amaguen famílies extenses, sinó individus o famílies conjugals, ja que les heretats compartides solen ser de germans, i algunes de les individuals són de dones. Però això no implica necessàriament que s’haja produït la dissolució dels vincles gentilicis i s’haja format una comunitat veïnal, perquè la possessió de la terra també és individual en altres societats tribals sense que deixen de ser-ho, i pot ser gestionada conjuntament pels membres del llinatge.¹¹⁷ A més a més, la coincidència d’alguns dels nasab/s entre els posseïdors esmentats permet veure que en algunes alqueries predominen certs llinatges concrets, com en el cas de Benihuadah (< Banī Waddāh), alqueria de l’Horta de Múrcia en què el llinatge que porta el nasab homònim al topònim posseeix encara un 25% de la terra. De fet, aquest és un cas molt interessant, perquè els Banī Waddāh són un important llinatge murcià, amb connexions polítiques en tot el sudest peninsular, però no hi ha cap element que ens porte a pensar que són terratinents urbans i no membres d’una simple comunitat rural amb unes modestes possessions. I aquest no és l’únic cas d’un llinatge que ocupa una part de la terra cultivada d’una alqueria, malgrat que ja no hi haja coincidència entre el topònim i el gentilici.¹¹⁸

      Un altre exemple que demostra la prudència amb què cal prendre l’afirmació sobre la dissolució dels vincles gentilicis ens el proporciona una alqueria de Las Alpujarras anomenada Felix (< Fališ), on hi ha dades del segle XIII. Un cas que podem conèixer gràcies a la conservació d’un document en àrab sobre el repartiment de l’aigua de reg a causa d’un conflicte que es va produir el 1216 entre aquesta i altres alqueries que compartien el sistema hidràulic. Així, gràcies al testimoni dels veïns de l’alqueria sabem la quantitat de terra que posseïa cadascun d’ells, i la primera impressió a partir de les dades sembla indicar que existia la mateixa situació que hem vist fins ara: hi havia heretats fragmentades en diverses parcel·les que pertanyien entre totes a 46 posseïdors, dels quals sis compartien el nasab dels Bani Kharrah i posseïen deu parcel·les emplaçades juntes, mentre que als altres 40 posseïdors individuals no els coincidia cap nasab, malgrat que algunes terres podien limitar amb les d’altres familiars del tipus germà, o muller, etc. Així, doncs, pareix estaríem al davant de la mateixa individualització social no gentilícia ja assenyalada abans, amb l’excepció del llinatge esmentat, que seria una situació anàloga a la de Benihuadah a Múrcia. Tanmateix, quan arribem en el document al final del litigi i tots els testimonis esmentats inclouen solemnement el seu nom complet, s’hi pot veure que el nivell de parentesc que hi ha entre tot ells és molt més alt del que pareixia només amb el nom abreujat que s’havia emprat en la primera part del document.¹¹⁹

      D’altra banda, una fatwā d’Ibn Rušd (Averrois), en què es parla d’un problema existent entre els usuaris del sistema hidràulic d’una alqueria, perquè un d’ells havia construït uns banys i més tard un molí sense permís dels altres, ens indica que cadascun posseïa un dret a l’aigua segons el costum dels seues pares i els seus ancestres. Però el més interessant de tot és que ens informa que, malgrat les discrepàncies i la necessitat d’acudir al cèlebre jurista per a solucionar-les, tots els usuaris del sistema eren cosins (banī ‘ammihi).¹²⁰

      Es tracta sempre d’exemples aïllats, és cert, però no tenim moltes més fonts, i cada cas nou que anem coneixent amb l’avanç de la recerca no fa sinó confirmar l’engany a què ens poden portar les fonts pel costum habitual i pràctic d’abreujar els noms àrabs. Sobretot en les fonts cristianes, però no només en aquestes. En realitat, ja hem vist que no és del tot cert l’argument que a València, Mallorca i Múrcia en el segle XIII, o a Granada en el XV, els habitants de les alqueries andalusines no portaven tots el mateix nasab, ni que cap d’ells coincidia amb el topònim si es tractava d’una alqueria amb nom en beni-. També és cert que aquests casos detectats no eren els majoritaris, però es poden donar diverses explicacions alternatives per a aquest fet que no és sempre necessàriament l’existència d’una comunitat veïnal com a resultat de la total desaparició de l’organització social gentilícia.

      En primer lloc, cal recordar que al Magrib és normal l’existència de llinatges barrejats en una mateixa aldea sense que hi haja cap relació de parentiu amb els altres llinatges, ja que entre grups sedentaris no sempre és habitual l’existència de territoris propis exclusius d’una tribu, ni els diversos llinatges s’agrupen sempre necessàriament per fraccions tribals.¹²¹ De fet, a Šarq al-Andalus les xarxes d’alqueries detectades amb topònims coneguts demostren que les fraccions tribals i els llinatges estaven totalment barrejats. Tanmateix, és molt més factible la segona possible explicació, que té molt a veure amb el cas de l’alqueria de Felix, a Las Alpujarras, tot i tractar-se de documentació en àrab. I és que, si un mateix llinatge o una fracció tribal menor ocupava bona part o tota una alqueria, el seu nasab es repetiria en molts o en tots els habitants, i en conseqüència els escrivans –que en aquests casos buscaven diferenciar els individus, de la mateixa manera que ho fan els nostres cognoms actuals occidentals– mai no emprarien el nasab comú per a identificar a cadascun dels esmentats, ja que així acabarien per no poder diferenciar-los.¹²²

      Finalment, en tercer lloc, és evident que els llinatges també es poden extingir, o almenys ho pot fer el seu nom si el grup es divideix molt i, per tant, és bastant factible que el llinatge fundador que va donar nom a una alqueria haja desaparegut amb el pas del temps, sobretot si l’assentament era antic. De fet, també ha estat molt citat (per ser un dels pocs casos que es coneixien fins fa no molt) l’exemple de Benirrama (< Banī Raḥma), un barri o alqueria de la vall de Gallinera en què la meitat dels habitants encara portaven el nasab Ibn Raḥma al final del segle XIV.¹²³ El fet que es tracte d’una excepció en el conjunt d’alqueries de la zona es pot explicar si suposem que es tractava d’un assentament i d’un llinatge relativament recent, per la qual cosa els seus membres encara eren bastant abundants i, a més a més, portaven aquest nasab molt al principi del nom complet, raó per la qual apareix esmentat en el nom abreujat.

      En qualsevol cas, pel que ara ens interessa, el que evidencien aquests casos de Felix, Benihuadah i Benirrama és que la idea de l’existència d’una possessió de la terra molt individualitzada i poc gentilícia en la majoria de les alqueries andalusines ha de ser matisada. Així, si bé és cert que, amb tot el que hem vist fins ara, sembla difícil negar la tendència a la disgregació del patrimoni dels llinatges com a conseqüència del sistema hereditari i del mercat de la terra, en el context islàmic d’una possessió individualitzada i no comunal, això no implica que els vincles gentilicis hagen desaparegut totalment i que les aljames s’hagen convertit en comunitats veïnals semblants a les de l’occident cristià, com s’ha conclòs de vegades d’una manera massa precipitada.

      Tampoc la desaparició del reg gentilici en certes alqueries nassarites justificaria aquesta afirmació clàssica d’una manera rotunda, ja que, com ha mostrat Carmen Trillo, si bé existeix una tendència a l’abandonament del reg gentilici i a la seua substitució pel reg geogràfic, en realitat cal explicar-ho més com una conseqüència de la dispersió de les parcel·les d’un mateix llinatge pel sistema hereditari que inclou les dones, i en menor mesura pel mercat de la terra, ja que al estar les parcel·les separades hi ha més pèrdua d’aigua. El pas al reg geogràfic, doncs, no ha d’explicar-se sempre, necessàriament, per la dissolució dels lligams gentilicis, tot i que aquesta opció també podria ser factible.

      Realment encara sabem molt poc sobre com es produïa el repartiment de l’aigua dins d’una comunitat andalusina, més enllà dels pocs casos nassarites mostrats per Trillo. És el cas de l’alqueria de Beiro, per exemple, prop de Granada. Però de nou els paral·lels antropològics apunten aquesta possibilitat.¹²⁴ De fet, no totes les alqueries abandonaren el sistema gentilici, si és que aquest era el majoritari СКАЧАТЬ