Название: Els constructors de l'Horta de València
Автор: Ferran Esquilache Martí
Издательство: Bookwire
Жанр: Документальная литература
Серия: Historia
isbn: 9788491344063
isbn:
Per un altre costat, Guichard ens parla de la defensa de l’honor clànic (‘irḍ) que els àrabs i els berbers dipositaven en les dones, cosa que els hauria portat a retenir-les dins del grup familiar, i com a conseqüència a practicar l’endogàmia matrimonial. Això, a més a més, no es justificaria sols en la seua ideologia al voltant de l’honor, sinó també amb arguments econòmics, ja que l’endogàmia clànica aconsegueix evitar la dispersió del patrimoni familiar. Per això, es preferiria habitualment la filla de l’oncle patern (bint al-‘amm) per a contraure matrimoni, més que no «captar» dones d’altres grups externs.11 Sense entrar en més detalls, doncs, tot plegat portaria Guichard a plantejar que els grups àrabs i berbers que van arribar a al-Andalus després de la conquesta del 711 es van mantenir fortament cohesionats amb el pas del temps, i no es barrejaren més que ocasionalment amb la població indígena, mantenint per tant la seua estructura social clànica i tribal.
Les idees exposades per Guichard en la primera part del seu Al-Andalus li van permetre desmuntar raonablement els arguments «continuistes» de la historiografia tradicional, ja que els àrabs i els berbers no haurien estat la fina capa dominant de conqueridors que imposaren la seua religió (l’islam), la seua llengua (l’àrab) i les seues tradicions culturals a una majoria poblacional indígena sense transformar vertaderament les estructures socials prèvies (l’anilina roja de Ribera), sinó que s’hauria produït una forta immigració de clans i tribus àrabs i berbers que s’assentarien per tot al-Andalus. A més a més, aquests grups orientals i magrebins haurien mantingut les seues estructures socials pròpies, gràcies a la pràctica de l’endogàmia clànica, i haurien assimilat la població indígena hispana progressivament. No tant mitjançant la integració de dones indígenes en els grups familiars propis, com mitjançant l’adopció de les estructures socials tribals per part dels indígenes després de la seua conversió a l’islam, passant a ser muwallad.12 Com a conseqüència de tot plegat, cap al segle X encara es detectarien en al-An-dalus dues societats diferents: la tribal dels musulmans, de tipus oriental, i la «prefeudal» dels cristians mossàrabs, de tipus occidental, ja que aquests darrers no haurien estat encara assimilats totalment ni incorporats a la societat tribal de tipus oriental, malgrat el constant procés d’islamització.13
Una vegada plantejades les claus de la seua tesi, Guichard va dedicar la segona part del llibre a intentar elaborar una geografia tribal d’al-An-dalus, i també a fer una anàlisi de la sociologia del sistema tribal. Pel que fa als àrabs, intenta demostrar que l’exèrcit de Mūsà ibn Nuṣayr arribà a la península Ibèrica organitzat en diverses tribus, ens parla de l’existència de divisions administratives amb noms tribals per a argumentar que alguns clans i tribus haurien rebut territoris sencers en el moment de la conquesta, i finalment realitza una reconstrucció, parcial, de les zones que van rebre població àrab al llarg del segle VIII. Pel que fa als grups berbers, que és el que ací més ens interessa, Guichard va analitzar la presència a al-Andalus de les principals confederacions tribals conegudes, constatada a través de la toponímia i de les fonts escrites, especialment la Jamhara d’Ibn Ḥazm. A l’igual que en el cas dels àrabs, Guichard intenta esbossar una geografia de les zones d’assentament preferencial per part de les tribus berbers, incloent-hi les de la part més oriental de la península.14 De fet, aquesta darrera és la regió a la qual havia dedicat més atenció ja anteriorment, ja que el 1969 havia publicat un important article en què parlava d’una altra de les peces clau del treball d’aquest autor: la berberització del Šarq al-Andalus, que contradeia l’arabització que fins llavors s’havia plantejat en aquesta regió andalusina a partir del treball de Ribera adés citat.15
En resum, el que defensa Guichard és que els berbers, de la mateixa manera que els àrabs, també havien arribat i s’havien establert a al-Andalus estructurats en tribus, o fraccions de tribus, i havien conservat una forta individualitat respecte a l’Estat emiral. Almenys fins el segle X, moment en el qual alguns llinatges dirigents tribals haurien pactat amb l’Estat califal omeia per a ser nomenats governadors dels seus territoris.16 I una prova de l’estructura clànica i tribal dels berbers estaria, no sols en els topònims conservats d’origen tribal, sinó també en els nombrosos casos (especialment al Šarq i a l’Andalusia oriental) de topònims amb la partícula beni- més un epònim, que Guichard atribueix quasi exclusivament als grups berbers. Procedent de banī (variant dialectal andalusina del mot banū en àrab clàssic) significa ‘els fills de’ o ‘els descendents de’, i per a Guichard no podien ser més que el reflex de la societat clànica, o segmentària, que ell havia vist ja als textos.17
Per a acabar, Guichard va dedicar el darrer capítol del llibre –possiblement el més important des del punt de vista del funcionament d’una societat tribal– a exposar la sociologia de les tribus àrabs i berbers a través del seu funcionament intern, basant-se en la literatura antropològica i comparant-ho amb les fonts escrites d’al-Andalus. També va estudiar les estructures tribals a partir de la solidaritat entre els diversos clans d’una tribu (l’asabiyya) així com la dependència de clientela (walā‘) entre els àrabs i els altres grups de berbers i d’indígenes. En definitiva, una sèrie de qüestions importants en què no cal entrar ara per al tema que ens ocupa, però sí que caldria afegir que aquestes no han sofert cap revisió i actualització des de llavors, i que s’accepta el que va dir Guichard d’una manera bastant acrítica.18
En qualsevol cas, la conclusió a què va arribar Guichard en aquest tema és que l’autonomia política de les tribus va desaparèixer durant el califat, per la imposició de l’Estat que les combatia i pel desenvolupament de les ciutats. Però el ben cert és que no va explicar massa bé com es va poder desenvolupar aquest procés. Al remat, el mateix autor que havia fet veure per primera vegada l’existència d’una societat tribal a al-Andalus, la feia desaparèixer en el darrer capítol de la seua obra. Restaven obertes, però, dues qüestions: en què s’havia convertit la societat andalusina a partir del segle XI? I de quina manera les relacions socials de parentesc agnàtic seguien actuant encara entre les comunitats rurals, més enllà de la «destribalització» anunciada per Guichard?
3. LA SOCIETAT A TRAVÉS DEL TERRITORI: CASTELLS, ALQUERIES I ESPAIS AGRARIS
Si he qualificat de paradigma la proposta de Guichard sobre l’existència d’una societat tribal en al-Andalus és perquè ha funcionat com a tal en els darrers quaranta anys. O, almenys, com ho ha expressat Antonio Malpica, «hay un antes y un después» d’aquesta obra en la historiografia sobre al-An-dalus.19 Així, malgrat les crítiques dels defensors del paradigma anterior –que van ser menys de les que es podia esperar–, el nou paradigma tribal fou ràpidament acceptat per la major part dels historiadors, amb més o menys matisos i crítiques en certs aspectes concrets. Per descomptat, la СКАЧАТЬ