Caminar per la vida vella. Lluís Quintana Trias

Чтение книги онлайн.

       3.

       L’associació d’idees

      Comencem per un fenomen que hem relacionat amb la memòria involuntària i que algunes vegades s’hi pot confondre: l’associació d’idees, ja detectada per la filosofia grega. A hores d’ara és un terme psicològic que, com repressió o acomplexat, s’ha incorporat al lèxic comú amb un significat imprecís. Però com a terme tècnic que designa un fenomen específic, ha estat objecte d’anàlisis i controvèrsies fins ara. Una definició clàssica del terme és la que proposa David Hume a An Enquiry Concerning Human Understanding (1748) [Investigació sobre l’enteniment humà (1982)], al capítol «Of the Association of Ideas», segons la qual és:

      a principle of connexion between the different thoughts or ideas of the mind, […] in their appearance to the memory or imagination, they introduce each other with a certain degree of method and regularity.

      [un principi de connexió entre els diferents pensaments o idees a l’ànima, […] en la seva aparició a la memòria o a la imaginació, s’introdueixen les unes a les altres amb un cert grau de mètode i regularitat.]

      L’associació d’idees, doncs, és un fenomen (un principi psicològic, com se sol designar) estretament lligat amb el record: quan recordem un esdeveniment del passat, el fet de recordar arrossega altres esdeveniments i experiències que hi estan relacionats. Els filòsofs (i després els psicòlegs) han intentat moltes classificacions. Hume, per exemple (An Enquiry Concerning Human Understanding), en proposava una basada en la connexió, i establia associacions per semblança, per contigüitat en l’espai o en el temps, i per causa o efecte. Tot això, hi insisteixo, ha estat objecte de llargues discussions. La classificació ha estat esmenada moltes vegades i actualment no es considera, com s’havia arribat a pensar, que l’associació sigui l’element fonamental per a l’aprenentatge, sinó que és un més dels principis que funcionen en l’adquisició del coneixement. Pel que ens interessa aquí, la formulació de Hume és prou clara: determinades idees (que poden ser records) se’ns apareixen provocades per d’altres i l’aparició és causada per diversos fenòmens, com per exemple la semblança. Si ens interessa aquí és perquè l’associació d’idees pot explicar l’aparició inesperada de records, però no pel mateix mecanisme de la memòria involuntària; alguns exemples ens ho poden il·lustrar millor. Anem a un de força antic.

L’error de Turn (Virgili)

      El llibre XII i darrer de l’Eneida es tanca amb un episodi a primera vista anecdòtic: la mort de Turn (Turnus és el nom llatí) a mans d’Enees. L’Eneida, recordemho, és obra de l’autor llatí Publi Virgili Maró i va quedar, segons sembla, inacabada a la seva mort (19 aC). Narra el viatge i l’arribada a Itàlia d’Enees, un troià que fuig de la ciutat en flames després de l’entrada dels grecs amb la famosa argúcia del cavall. Guiat per unes profecies, Enees es dirigeix a Itàlia per fundar la que després serà la ciutat de Roma. Quan Enees arriba a Itàlia, Virgili proposa l’esquema tradicional del príncep estranger que es casa amb la filla (Lavínia) del rei local (Llatí), després de combatre i derrotar un altre pretendent (Turn): aquest combat és l’episodi que precisament tanca l’Eneida. El combat final, explicat amb precisió i elegància per Agustín García Calvo, queda així:

      se nos aparece derribado al fin por tierra el gran rival itálico de Eneas, Turno, el rútulo, a quien la llegada del héroe a Italia había arrebatado las esperanzas de la mano de Lavinia y de la sucesión del rey Latino. El guerrero caído habla según la costumbre épica, pidiendo gracia, de manera noble pero no arrogante. Largo rato vacila Enees con la espada en alto y sus ojos recorren el cuerpo del vencido (p. 72).

Però resulta que un dels aliats d’Enees, el rei Evandre, havia confiat a Enees el seu fill Pal·lant (Pallas és el nom llatí), perquè l’acompanyés en els seus primers combats. Enees n’estava molt del noi, però, com segueix explicant García Calvo, a Pal·lant, «casi en las primicias de sus armas, lo había matado Turno, llenando de tierno luto el libro X, y le había arrebatado el hermoso cinturón ornado de bolas de oro que llevaba» (p. 73). Aquest cinturó, central en la nostra història i que Virgili anomena balteus i cingulos, creua el pit i l’espatlla i serveix per penjar-hi l’espasa. Hauria de ser de cuir, però el de Pal·lant és metàl·lic i potser per això alguns traductors l’anomenen «pectoral». Doncs bé, davant de Turn caigut davant seu, Enees dubta de llevar-li la vida quan, de sobte, veu que Turn du el cinturó que havia dut aquell noi que ell tant s’estimava: «infelix umero cum apparuit alto / balteus et notis fulserunt cingulla bullis / Pallantis pueri» (En. XII. 941-943) [quan va aparèixer el cinturó desgraciat a l’espatlla i van brillar les conegudes boles del cinturó del noi Pal·lant].¹ Aquesta visió trasbalsa Enees: «oculis postquam saeui monimenta doloris / exuuiasque hausit» (En. XII. 945-946) [després de devorar amb els ulls les despulles i els records d’un cruel dolor] i, en conseqüència, mata Turn. El mecanisme de l’associació ha funcionat. En veure el cinturó, Enees ha recordat haver-lo vist abans, i aquest record n’ha provocat un altre: el de qui el portava, el noi Pal·lant. I el record de Pal·lant n’ha suscitat un altre: el de la seva mort a mans de Turn, l’home que precisament jau sota la seva espasa. I el record de la mort n’hi ha portat un altre: el dolor que aquesta mort li havia provocat. Aquest darrer és l’únic record que l’autor fa explícit, però que no s’hauria pogut produir sense els records previs, les idees associades. Virgili està fent servir un recurs narratiu antiquíssim, com és el record d’un esdeveniment passat que explica una actuació present: la retòrica en deia analepsi fins que el cinema ha imposat la terminologia anglosaxona del flashback (l’oposat, és a dir, l’anunci d’alguna cosa que passarà i que només el narrador coneix, és la prolepsi o flash-forward).

      Aquí hi ha uns quants detalls que cal tenir en compte. Virgili té un model, que és Homer: molts dels seus episodis s’emmirallen en els de l’Odissea i la Ilíada (de fet, s’acostuma a considerar que els sis primers llibres de l’Eneida segueixen el primer model, i els sis següents, el segon). D’aquesta manera, les morts de Pal·lant i Turn evoquen les de Pàtrocle i Héctor; el gest de Turn, СКАЧАТЬ