Els valencians, poble d'Europa. AAVV

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ com la d’apro-piar-se’ls i fer d’estos elements una lectura parcial que passava per la desqualificació sistemàtica dels adversaris com a catalanistes, com a mals valencians (en eixa línia anava la Llei de Senyes d’Identitat).

      Respecte a Ciudadanos es tracta d’un partit que encara no ha adquirit un perfil propi a la Comunitat Valenciana. Les crisis de lideratge, l’escissió patida tant a les Corts Valencianes com en algunes agrupacions locals, i les divergències estratègiques entre el grup parlamentari valencià i el grup municipal del Cap i Casal, fan difícil definir esta força política en clau valenciana. Sovint ha defugit de fer front comú amb el PP. També ha dubtat a l’hora de practicar un cert regionalisme reivindicatiu en matèria d’infraestructures, encara que, a l’hora de la veritat, ha reculat per no molestar el discurs d’espanyolisme unitarista del partit. Pel que fa a la llengua, més que qüestionar la seua unitat ha mostrat una actitud contrària davant els diferents projectes de normalització presentats pel Govern. La ubicació en molts aspectes a la dreta del Partit Popular arran de la crisi catalana l’allunyen encara més de qualsevol mínim acostament al valencianisme de diàleg.

      L’últim dels punts que caldria avaluar per a verificar la recepció del valencianisme de diàleg és el relatiu a la reconciliació entre la raó i el sentiment. Potser siga en este aspecte on més s’haja avançat. I en eixe sentit és ben important consignar la importància que l’Alcaldia de València estiga en mans de Compromís. La influència del Cap i Casal es deixa sentir amb força en tot el País Valencià. El fet de governar la ciutat ha propiciat un avanç ben significatiu respecte a la imatge del nacionalisme valencià que ha deixat de ser associada a l’escepticisme iconoclasta. En efecte, la gestió d’àrees com la de Cultura Festiva ha fet véncer molts dels prejuís que des de l’anticatalanisme es llançaven contra els nacionalistes; prejuís arrelats en aquelles actituds de menyspreu cap a les manifestacions de caràcter popular freqüents entre els cercles de la intel·liguèntsia nacionalista durant el tardofranquisme. L’interés per les manifestacions populars no evita que hi haja friccions entre el govern local i, per exemple, les Falles; però el que resta evident és que les festes, amb la seua càrrega emotiva i simbòlica, interessen al valencianisme governant.

      Si en l’àmbit festiu els progressos han sigut notables (Declaració de les Falles com a bé immaterial de la humanitat, restauració de béns de la Processó de Corpus, projecció de la Setmana Santa Marinera, declaració com a Bé d’Interés Cultural de la Processó del 9 d’octubre…), en altres esferes també hi ha hagut gestos a destacar. Així, per exemple, en l’àmbit de les relacions amb l’Església va ser molt positiva l’acollida per part de l’Ajuntament de València de la Trobada Internacional de Jóvens de Taizé o la participació del regidor de Cultura Festiva com a pregoner de la Setmana Santa Marinera. Com a dèficits –no imputables en este cas a Compromís– la moció innecessària de laïcisme impulsada pel grup de València en Comú.

       Futur del valencianisme de diàleg

      El valencianisme de diàleg prosperarà en la mesura que el cos social assumisca uns elements comuns compartits per tots els ciutadans del país. En este sentit, crec que cal posar l’èmfasi en la dimensió institucional de la Comunitat Valenciana, especialment en l’Estatut d’Autonomia, perquè aporta un conjunt de referents fonamentals per a bastir un sentiment de poble.

      Potser resulte una miqueta fred apel·lar a l’orde institucional, però este té uns avantatges evidents per la seua rellevància. L’Estatut és fruït d’un pacte polític bilateral entre el parlament valencià i el parlament espanyol; no és només una llei orgànica sinó que forma part del bloc de constitucionalitat. És una llei qualificada a partir de la qual emana tot l’entramat polític i jurídic de l’autogovern valencià. El problema principal, al meu parer, és que sovint els grups polítics, la ciutadania i, fins i tot, les institucions, ignoren o es neguen a assumir els conceptes fonamentals de la nostra norma institucional bàsica, l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana.

      L’apartat primer de l’article 1 de l’Estatut fa servir conceptes molts aprofitables a l’hora de teixir un mínim comú denominador de valencianitat:

      El Poble Valencià, històricament organitzat com a Regne de València, es constituïx en Comunitat Autònoma, dins de la unitat de la nació espanyola, com a expressió de la seua identitat diferenciada com a nacionalitat històrica i en l’exercici del dret d’autogovern que la Constitució espanyola reconeix a tota nacionalitat, amb la denominació de Comunitat Valenciana.

      Conceptes com el de Poble Valencià, identitat diferenciada o nacionalitat històrica contenen una potencialitat vertebradora innegable. Respecte al terme nacionalitat històrica, el preàmbul de l’Estatut proclama «el reconeixement de la Comunitat Valenciana com a Nacionalitat Històrica per les seues arrels històriques, per la seua personalitat diferenciada, per la seua llengua i cultura i pel seu Dret Civil Foral». És important que parem l’atenció en cadascun dels elements que propicien el reconeixement del caràcter de nacionalitat històrica:

      – «Les seues arrels històriques». Convé recordar que l’autogovern valencià no respon només a un procés recent de descentralització administrativa de l’Estat, sinó que té al seu darrere una llarga història de vora cinc-cents anys com a Regne de València (1239-1707). També cal anotar que les arrels del nostre autogovern actual són preconstitucionals (el règim preautonòmic fou aprovat per Reial Decret 10/1978, de 17 de març, que instituïa el Consell del País Valencià com a òrgan de govern del País Valencià).

– «La seua personalitat diferenciada». Es tracta d’un concepte jurídic indeterminat que subratlla l’existència de trets propis característics del poble valencià.²⁸

      – «La seua llengua i cultura». Cal incidir que el possessiu seua remet a la llengua pròpia de la Comunitat Valenciana, que és el valencià, conforme indica l’Estatut: «la llengua pròpia de la Comunitat Valenciana és el valencià» (art. 6.1). Esta menció explícita a la llengua com un dels elements que fonamenta el caràcter de nacionalitat històrica i, per tant, legitima l’exercici de l’autogovern és molt important. Qualsevol agressió a la llengua, qualsevol polèmica que afeblisca l’adhesió al valencià, qualsevol discriminació lingüística lesiona directament un dels fonaments de l’autogovern. També cal afegir que qualsevol qüestionament de l’autoritat de l’AVL, que és la institució encarregada de dictar la normativa lingüística segons l’Estatut, no fa sinó debilitar el dret d’autogovern dels valencians.

      – «El seu Dret Civil Foral». La menció al nostre Dret civil foral subratlla la importància que té més enllà del seu aspecte estrictament jurídic. El Dret Civil Foral és un dels fonaments del caràcter de nacionalitat històrica i del nostre autogovern. Tanmateix, dia a dia comprovem com l’Estat vulnera sistemàticament les successives lleis de desplegament d’una competència estatutària de caràcter exclusiu: l’article 49.1 de l’Estatut indica que la Generalitat «té competència exclusiva sobre les matèries següents: 1a. Organització de les seues institucions d’autogovern, en el marc d’este Estatut. 2a. Conservació, desenrotllament i modificació del Dret Civil Foral Valencià…» El Tribunal Constitucional no s’atrevix a declarar inconstitucional l’Estatut i el que fa és, de manera indirecta, impugnar les lleis de desplegament d’esta competència estatutària que forma part del bloc constitucional.

      L’estratègia de futur del valencianisme de diàleg hauria de passar per reivindicar contínuament el respecte a l’Estatut d’Autonomia, ja que, com hem vist, aporta uns elements molt valuosos a l’hora de vertebrar la societat valenciana. Amb esta actitud es posaria al descobert la hipocresia d’aquells partits estatalistes que s’omplin la boca del respecte a la legalitat i després vulneren aquelles normes que no són СКАЧАТЬ