El naixement d'una colònia. Josep Torró

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ és un altre que les qüestions plantejades per Guichard al text de Nuestra Historia (1980a), així com de la posterior Histoire des espagnols (1985) i, darrerament, Les musulmans de Valence... (1990-91): una tesi on l’anàlisi de «les modalitats de la implantació cristiana i les seues conseqüències» devia ocupar el lloc central abans que l’autor —ben justificadament— desplaçara el seu interès prioritari vers la societat andalusina.[2]Pretenc, en la mesura de les meues possibilitats, prolongar les anàlisis de Guichard i explorar els camps oberts, alleugerit del llast dels problemes que ja han estat resolts per aquest historiador.

      * * *

L’horitzó que orienta el present treball, amb les seues limitacions i probables deficiències, és el de la identificació dels ressorts expansius específics del feudalisme; aquells, en definitiva, que han produït l’hegemonia occidental, sostinguda en l’articulació i el control d’allò que ha estat anomenat una «economia-món» (Wallerstein 1979). Robert Bartlett, en un llibre fonamental que observaré com a referència constant ha vist molt clarament l’evidència de la ferma continuïtat que uneix la colonització medieval dels països islàmics, cèltics, bàltics, grecs i eslaus amb l’arribada dels europeus a les costes d’Amèrica, l’Àfrica i l’Àsia en els segles XV i XVI.[3](Bartlett 1994: 313-314). Considere indispensable, per això i abans que res, qüestionar d’entrada les teleologies ja denunciades per Chris Wickham (1994).[4]En primer lloc la més ingènua i retòrica, referida a l’«identitat europea»; en segon, la més insidiosa i elaborada, referida a la «creativitat» o la «capacitat creativa» tinguda com a immanent als pobles occidentals, en la qual s’inscriu la tesi desenvolupada per M. Mann sobre el leading edge del poder, és a dir, l’eficiència dels aparells coercitius o «estatals» gradualment configurats a l’Europa cristiana.[5]Tot açò exigeix assumir la necessitat de bastir una conceptualització i un discurs homogeneïtzadors en relació amb les manifestacions de tots els altres fronts de l’expansió feudal. És clar que ningú no ha utilitzat mai, que jo sàpiga, un terme equivalent a «repoblació» per qualificar l’assentament —també en el segle XIII— dels camperols anglesos a Irlanda, o el dels alemanys a l’est de l’Elba; i, d’altra banda, per què s’empra «repoblació» quan es parla de la immigració hispànica a les zones conquerides a al-Andalus i no, posem per cas, amb referència a Canàries o Amèrica? Resulta obvi que «repoblació» no és més que un calc de «reconquesta» i que porta aparellat el mateix contingut ideològic d’aquest darrer terme: la pretesa recuperació d’Hispània i la restauració d’un ens nacional preexistent.[6]Si la poc recomanable expressió alemanya Drang nach Osten implica, igualment que «reconquesta», la realització nacional d’un destí manifest, no és millor «repoblació» que Ostsiedlung. L’afany de singularització, d’aïllament dels casos, no permet entendre el problema i, sobre això, emprar el concepte d’immigració colonial (com un dels components del procés de colonització) no sols constitueix una mesura d’asèpsia intel·lectual, sinó que ajuda, també, a unificar l’anàlisi de l’expansió feudal (i encara postfeudal) per a derivar-ne principis d’abast general.

      La necessitat de depurar les nocions de l’anàlisi històrica és una exigència de rigor indefugible en tot cas, però especialment sentida en la recerca pròpia dels anomenats medievalistes (Guerreau 1984). Evidentment, la definició de les categories necessàries per a una completa reconstrucció abstracta del sistema feudal i la seua expansió, congruent amb l’evolució empíricament observable, no sols es troba encara lluny de ser assolida, sinó que no forma part dels grans programes de recerca en marxa, i ni tan sols hi ha una veritable preocupació general per a afrontar el problema.

      L’estat de coses assenyalat no m’ha dispensat, sinó al contrari, de tenir una mínima cura dels principals conceptes que faig servir en aquest treball. M’he limitat —i no sé si sempre ho he aconseguit— a observar criteris de claredat i globalitat, defugint tant la buidor o l’ambigüitat manifesta (convivència, cultura, ètnia, interacció, prosperitat, simbiosi, tolerància, transició, etc...) com les singularitzacions locals o improcedents («repobladors» en compte d’immigrants o colons; «mudèjars» en compte d’indígenes, musulmans o andalusins; «croada» o «reconquesta» en compte de conquesta). Crec que totes aquestes expressions contribueixen, en major o menor mesura, a bloquejar la possibilitat d’anàlisis racionals. He procurat, doncs, observar un ús coherent dels principals conceptes del meu raonament (conquesta, colonització, migració, assimilació, segregació, resistència, renda, tribut), precisant els continguts en els casos oportuns, inclosos els poc usuals en les recerques medievalistes —com ara la noció de «reserva indígena». En definitiva, l’orientació conceptual ha obeït, essencialment, a l’exigència de participar d’un llenguatge i d’un conjunt de nocions adients per a l’anàlisi integrada de les colonitzacions feudals europees, des de la qual ha de ser considerada la del Sharq al-Andalus. Respecte a això he d’assenyalar la importància determinant que ha tingut el conjunt de l’obra de Miquel Barceló en la meua formació, i no sols per la lucidesa, excepcionalment penetrant, de les seues anàlisis, ni per l’imprescindible arsenal conceptual que ens ha fornit —tant per a l’estudi d’al-Andalus com per al del sistema feudal— sinó també i sobretot perquè representa una exigència constant de netejar el llenguatge i de formalitzar conceptualment els resultats de la recerca, si pretenem que aquesta siga rigorosa, intel·ligible i útil.

L’estratègia de l’anàlisi duta a terme en els quatre capítols que formen aquest treball s’ha fonamentat en la consideració de la reproducció separada dels cossos socials presents al regne de València del segle xiii (i posteriorment, fins a 1609): d’una banda, l’andalusí; d’altra, el dels colons vinguts dels comtats catalans i del regne d’Aragó. Tanmateix, el tractament diferenciat d’aquests dos elements constitutius va referit, sempre, a una proposta d’articulació del sistema colonial, formulada al final. En primer lloc efectue una revisió detallada de la capacitat andalusina de resistència armada i dels efectes de les operacions militars i colonitzadores sobre la població indígena (capítols 1 i 2). Després aborde l’estudi estructural de la societat construïda pels immigrats (capítol 3); considere ací tres aspectes fonamentals: el procés d’ocupació de la terra, els imperatius d’una produccióincipientment especialitzada, i la constitució de les viles en la seua triple qualitat de congregacions residencials, comunitats veïnals estratificades i centres d’una xarxa regional d’intercanvis.[7]Segueix, finalment, l’anàlisi estructural de la societat colonitzada, on es destaca la dualitat entre els grups d’andalusins desposseïts (particularment els anomenats eixarics), deportats i dispersos pels voltants dels centres de colonització, i les aljames que han pogut mantenir els seus patrimonis territorials juntament amb la capacitat per a organitzar la producció dintre el nou marc de les exigències feudals de renda; també s’hi mesura la diferencialitat de la renda obtinguda dels andalusins respecte a la dels colons (capítol 4). Les conclusions es reserven a recapitular la proposta sobre l’articulació dels dos cossos socials en el sistema colonial.

      Aplegats a aquest punt, voldria tornar al que deia al principi. Seria absurd ocultar que els objectius del present treball es troben en total oposició a les visions sacralitzadores —explícites o no— de la conquesta i el naixement del regne de València. Sempre he pensat en la conveniència d’efectuar un exercici molt senzill i saludable: la comparació honesta i desapassionada de l’expansió catalana amb la castellanoespanyola. Si admetem, per exemple, que les instàncies oficials manipulen i idealitzen l’actuació dels conqueridors espanyols envers els indis d’Amèrica i que parlar ací d’«encontre de cultures» no és més que un eufemisme ocultador del genocidi, no veig motiu per a despullar de revestiments idealitzadors les accions i les motivacions dels conqueridors catalans i aragonesos del segle XIII. Afirmar que СКАЧАТЬ