Arguments. Tomás Miranda Alonso

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ del punt de vista dels altres i la responsabilitat solidària per exercitar i cercar els hàbits i els criteris de reflexió siguen portats a la pràctica. Si esteu d’acord amb aquest plantejament, benvinguts a la nostra comunitat de raonadors, que, com veieu, no és una cosa la consecució de la qual depenga només de l’esforç del vostre professor; depèn fonamentalment de guanyar la disposició que ens porta no sols a escoltar les opinions de l’altre, sinó també a fer valdre les raons que l’altre posseeix per a defensar la tesi que defensa.

      Començarem el treball col·lectiu discutint entre tots les preguntes que es presenten a continuació, com un exercici de preescalfament i de fer boca. Es tracta d’establir un primer diàleg per a trencar el foc i perquè us aneu acostumant a donar raons per a justificar les vostres respostes. No us recomane que els temes d’aquest qüestionari es discutisquen fins a l’esgotament, perquè tornaran a sorgir al llarg del curs. A continuació podeu llegir lentament en classe el text corresponent a l’apartat núm. 3 d’aquesta introducció, i plantejar vosaltres mateixos les qüestions que us sorgisquen durant la lectura. I finalment podeu tornar al qüestionari i comprovar si algú ha modificat la seua opinió inicial al llarg del procés.

      2. Les preguntes. Digues què penses i per què ho penses

      a. Si preguntes als teus pares per què has de tornar abans de les dues el dissabte a la nit i et responen que perquè ells així t’ho ordenen, que per a això són els teus pares, consideres que t’han donat una bona raó?

      b. Si quan et pregunten per què has faltat a una classe dius que perquè havies d’estudiar l’examen de l’hora següent, és aquesta una bona raó?

      c. Consideres que és una bona raó aprovar per llàstima un estudiant de segon de Batxiller que ja ha repetit un curs?

      d. I suspendre’l per ser un maleducat i desagradable?

      e. Seria una bona raó eixir amb algú perquè t’agrada i l’estimes?

      f. És una bona raó eixir amb algú perquè t’ajude en els estudis?

      g. Pot un sentiment servir de raó? Quan?

      h. Què volem dir quan en preguntar-nos el perquè d’una opinió que mantenim contestem que «perquè sí»?

      i. Quan una raó és una bona raó?

      j. Com podries intentar convèncer un amic que tens raó?

      k. Per a què argumentem els éssers humans?

      h. A quins altres termes associes la paraula autoritat? Cal revisar, ampliar, aquesta associació de termes?

      3. El joc de l’argumentació

      Qui té raó?

      Quan un estudiant ve al meu despatx a revisar un examen, espera que jo li n’indique els errors i els encerts, i li expose els criteris que he utilitzat per a qualificar-lo. Quan un fill pregunta als seus pares el perquè d’una norma que ha de complir, els està demanant les raons que fan que aquesta norma siga raonable o justa. Quan un jutge dicta una sentència, l’ha de basar en unes raons, les quals en constitueixen el fonament. Quan el metge emet un diagnòstic, ho ha de fer basant-se en unes proves que s’han d’interpretar tenint en compte els coneixements científics del moment. Però imaginem-nos, per un instant, que els éssers humans, tant en la nostra vida quotidiana com en l’exercici professional, mantinguérem opinions i actuàrem sense cap criteri: viuríem, llavors, enmig d’un caos. Què passaria si els professors posàrem les notes aleatòriament, si els pares i les mares proposaren normes de funcionament familiar d’una manera arbitrària, si els jutges emeteren les sentències en virtut tan sols de l’humor amb què s’hagueren alçat aquell matí, si les opinions de la gent es basaren no en raons sinó en capritxos i gustos particulars? En un món així no podríem orientar-nos, perquè la conducta dels seus habitants seria impredictible i, per tant, no sabríem mai a què atenir-nos. Supose que tots hem tingut l’experiència de conèixer algú que es deixava portar en la seua relació amb els altres més per les fluctuacions dels seus capritxos que per decisions basades en la raó.

      Els éssers humans necessitem, doncs, raons per a viure, perquè són aquestes les que posen ordre en el nostre món i el converteixen en un cosmos (totalitat ordenada d’acord amb lleis i regles i, per això, bella), és a dir, en una llar habitable per l’home. A diferència de la resta d’animals, ens hem de «buscar la vida», perquè aquesta no ens ve donada genèticament; la nostra constitució biològica no ens proporciona pautes fixes d’acció per a resoldre el problema de l’habitatge, per a saber com educar els fills, per a organitzar les nostres societats, ni per a adaptar-nos a un medi determinat. No naixem ajustats biològicament a un medi, però som capaços d’assajar i d’elegir entre diferents formes d’ajust. I si podem elegir, hem de respondre de les nostres eleccions. En això consisteix precisament la responsabilitat, que no és sinó la capacitat i la necessitat que té l’home de poder donar compte i raó –respondre– de les seues decisions. I el conjunt de raons que s’entrellacen per a justificar una opinió o una acció s’anomena argument. Per això, diu Aristòtil, la naturalesa ha donat a l’ésser humà el do de la paraula (logos, llenguatge, raó), per a poder buscar, amb la resta d’homes i dones, coneixements basats en la veritat i per a poder elegir en l’assemblea normes justes que possibiliten la convivència a la ciutat.

      Però la raó no és com un objecte que pot ser posseït en exclusivitat pel seu amo. El logos, és a dir, la raó-llenguatge, té una naturalesa volàtil i polimorfa. S’assembla més aviat a l’aire que respirem, que, sense ser de ningú, pot ser compartit per tots. I és que la raó humana és una raó lingüística, i és mitjançant la paraula que els éssers humans podem buscar raons per a dotar de sentit la nostra vida. Però aquestes raons es construeixen col·lectivament, mitjançant el diàleg. Ningú pot creure’s el portador únic de la raó, perquè aquesta transcendeix a cadascun de nosaltres i, quan la volem agafar per a «posseir-la», se’ns escapa entre els dits, com l’aire, perquè és amb l’obertura a l’altre mitjançant el diàleg com únicament podem trobar-noshi. I aquestes trobades sempre són provisionals, mai definitives, perquè el diàleg, on resideix la raó, i on es va formant al llarg de la història, és un joc sempre obert d’intercanvi de raons, en el qual ha de participar qualsevol persona que tinga alguna cosa a dir argumentativament.

      L’argumentació és, doncs, un joc de llenguatge en què els participants busquen col·lectivament i mitjançant el diàleg arribar a acords vàlids intersubjectivament. Aquesta validesa intersubjectiva es fonamenta en la força de les raons ofertes. Els que argumenten es comprometen a fer servir la raó com a únic mitjà per a buscar i justificar la veritat dels coneixements adquirits o la rectitud de les normes proposades per a regular una conducta. No vull dir amb això que, de vegades, no calga deixar-se portar pels sentiments per a fonamentar les nostres creences i decisions; potser no sempre és necessari tenir bones raons per a mantenir una creença o iniciar una acció; possiblement, de vegades, un sentiment pot resultar una bona raó per a comprometre’s amb algú. Però el món dels sentiments ha d’estar travessat per la racionalitat i aquesta ha d’haver estat fertilitzada i enriquida per aquells. És simplement qüestió de prudència, és a dir, d’intel·ligència pràctica, que ha de tenir en compte la complexitat dels contextos en què vivim i en els quals es produeixen les nostres accions. Tots valorem molt positivament la capacitat de sintonitzar amb el patiment de l’altre, i considerem plausible un comportament solidari que es basa en aquest sentiment; però, amb tot, no voldríem ser operats per un cirurgià els sentiments del qual es veren tan alterats pel nostre dolor que afectaren negativament la seua eficàcia professional. Ningú et pot obligar a participar en el joc de l’argumentació, però en el moment en què pretens explicar o justificar la teua posició СКАЧАТЬ