Esperit d'associació. Francesc-Andreu Martínez Gallego

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ sèrie de noves lectures (pictòriques, musicals, etc.) que convergeixen en una personalitat regional emergent.

Al llarg del segle XIX, s’han escampat tòpics regionals que no solen ser afavoridors per als naturals de cadascun dels indrets retratats. Eren tòpics que pretenien reforçar la convergència i no pas les forces centrífugues. Del que es tractava era de construir una imatge positiva de la nació i això sempre resulta més senzill si es contraposa a la regió. Josepa Cucó ens recordava que els romàntics feren circular abastament els tòpics dels valencians sense substància, inconstants, falsos, tot embolcall i soroll de traca, però amb poca molla.[5]

      Els tòpics, doncs, dibuixaven uns valencians, per «desubstanciats», amb poc alè associatiu. No sols individualistes, sinó també desconfiats. Ja hem vist que algunes topografies mèdiques continuaven al·ludint a aquella mateixa caracterització. La construcció del regionalisme a principi del segle XX es va situar en un altre estadi: la de la construcció de la regió en positiu, integrada en una nació amb un imaginari ja definit que calia matisar.

En la revista Alma Española, apareguda el 1903, es publicaren una sèrie d’articles, tots de plomes distingides (Francisco Acebal, Miguel de Unamuno, Joan Maragall, Manuel Feliú, Antonio Royo, etc.), sobre les distintes ànimes regionals. A Blasco Ibáñez, li pertocà escriure sobre la valenciana. I dibuixà un panorama del Llevant feliç, una terra en la qual no hi havia grans diferències entre pobres i rics, on els llauradors tenien la terra que treballaven de propietat o de lloguer, on la dimensió de les nombroses fàbriques propiciava la cooperació entre el capital i el treball. Una terra habitada per gent moderada menjant i bevent, i apassionada parlant i debatent, hedonista, elegant, amant de l’art i de la música per sobre de totes les arts.[6]

      El locus communis del Llevant feliç tingué un moment àlgid amb l’organització a la ciutat de València de l’Exposició Regional de 1909, que demostrava la capacitat «dels valencians» per muntar grans esdeveniments integrats dins la marxa pel progrés de la nació. L’himne de l’Exposició, amb música composta pel mestre Serrano, i que acabaria convertint-se en himne regional, deia allò de«per ofrenar noves glòries a Espanya», una expressió que reforçava l’àmbit regional com a motor de l’impuls col·lectiu. L’himne, a més, assenyalava els trets botànics i ornitològics que dibuixaven la felicitat mediterrània dels valencians i, alhora, encara que feia crides sistemàtiques a la germanor, deixava entreveure un valencià que, al camp o al taller, s’enfrontava en solitari a les forces de la natura, les dominava i aconseguia empentar la seua terra en marxa triomfal.

      El tòpic de l’individualisme, bastit al segle XIX, vinculat contradictòriament a allò col·lectiu (a la regió i a l’esperit regional) en l’himne de l’Exposició de 1909, serví per dibuixar un valencià mític, amb caràcter ben definit, entre hospitalari i desconfiat, entre meninfot i apassionat, entre treballador i fester de coet i traca.

      Això explica que un metge destinat a Meliana, que escriu una topografia mèdica, afirme en una línia que els valencians són individualistes, en la línia següent diu que aqueix individualisme és la causa de la seua felicitat econòmica i, un poc més avall, dóna exemples, a grapats, que els valencians de Meliana són tan afectes a l’associacionisme que difícilment pot quadrar-los l’expressió individualistes sense que les frontisses de la descripció solten crits esgarrifosos.

La idea recurrent sobre la poca capacitat d’associar-se dels valencians –i dels espanyols– és en realitat una herència intel·lectual del romanticisme, reforçada a principi del segle XX durant la construcció del regionalisme i durant el franquisme. En aquest darrer tram històric, va haver-hi alguna cosa més que paraules, perquè «el franquisme, com una immensa piconadora, va arrasar per complet la xarxa associativa preexistent».[7]Ara sabem que els índexs associatius valencià i espanyol del 1900 no eren gens menyspreables; i que, en la dècada de 1980, el nombre d’associacions per habitant s’assemblava extraordinàriament a la xifra del 1900. I que, això sí, la xifra en qüestió havia caigut en picat en les dècades 1940 i 1950, per remuntar molt a poc a poc en la dècada de 1960 i esclatar de nou en les de 1970 i 1980.

Les topografies mèdiques ens mostren, doncs, unes complexes xarxes de sociabilitat. Pobles immersos en la cultura dels casinos, de les tertúlies, dels sindicats, de les societats de tota mena, de la construcció de l’esbarjo a partir de les xarxes de sociabilitat i de solidaritat.[8]Quan ens apropem, més avall, al registred’associacions que el Govern Civil de València va confeccionar a partir de 1887, descobrirem que entre aquesta data i la de 1936, només entre societats de socors mutus i cooperatives de diversos tipus, comptem fins a 1.046 associacions inscrites. I queden fora d’aquesta comptabilitat les societats de defensa d’interessos, les societats musicals i esportives, les associacions de caçadors i colombaires, etc. Les xifres es corresponen amb una societat civil més enèrgica i dinàmica del que sol pensar-se. L’especificitat del mutualisme i del cooperativisme dins les trames associatives defineixen, al seu torn, un panorama de solidaritats que poc té a veure amb el valencià despreocupat del tòpic.

ENTRE ALTERNATIVA I TERCER SECTOR: LES VESSANTS DE LA COOPERACIÓ

      Cal dur endavant estudis conjunts sobre la sociabilitat a principi del segle XX, quan l’esperit d’associació es troba en plena efervescència, i cal fer-los des de perspectives generals però també locals, per tenir capacitat de trobar-hi els nombrosos matisos que sembla tenir. Aquest treball no s’enfronta a aquesta empresa global i necessària, només s’ocuparà d’un aspecte de la sociabilitat valenciana en una cronologia que comprén des de la revolució liberal burgesa (1834-1843), fins a l’inici de la Guerra Civil el 1936. Únicament s’ocuparà de la sociabilitat cooperativa i mutualista. Totes dues tenen molts elements en comú i el principal és que constitueixen formes col·lectives d’organització social per aconseguir, en comú, finalitats que no es poden conquerir individualment, sinó mitjançant l’esforç i els recursos de molts.

Tret del llibre pioner, ja molt antic, d’Empar Álvarez sobre els orígens del cooperativisme valencià, obra que feia recomptes més que una anàlisi, quasi tot el que la historiografia valenciana ha escrit sobre el cooperativisme s’ha vinculat als sindicats agrícoles que aparegueren, quasi tots, després de 1906.[9]A més a més, les obres sobre cooperativisme citen les mutualitats de socors mutus com una mena d’antecedents i se n’obliden a continuació, malgrat les concomitàncies estructurals i de propòsit entre aqueixes dues formes associatives.

El cooperativisme agrícola, però, no és l’única vessant d’aquesta fórmula d’organització social i econòmica. El doctor William King, considerat el pare del cooperativisme anglès, va crear el 1827 una cooperativa de consum a Brighton. El 1831 Philippe Buchez, deixeble de Saint-Simon, va publicar a França lesregles ideals del cooperativisme de producció. Louis Blanc va publicar el 1839 L’organisation du travail, llibre en el qual deia que la «solució del problema social en l’actual situació econòmica cal cercar-la en l’organització del treball per mitjà de l’associació»; uns pocs anys més tard, durant la revolució de 1848, va impulsar el primer taller social, una cooperativa de producció que va començar amb 50 socis que confeccionaven uniformes i que prompte arribà a tenir-ne 2.000. Robert Owen va influir decisivament en l’elaboració dels estatuts de la Rochdale Society of Equitable Pionners que configuraven, el 1843, una cooperativa de consum que pretenia evitar l’especulació dels intermediaris.[10]

      Aquestes formes de cooperació de producció, de consum, de distribució i, alhora, els socors mutus, que també representen una forma econòmica de collaboració a través de l’associació, no han СКАЧАТЬ