.

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ mai vista fins llavors, es passaria més tard a una mena de sentiment de derrota després del fracàs de les solidaritats comunals i l’èxit de la reforma tardofranquista, que, als neoliberals anys vuitanta, acabaria escombrant un segment important d’aquella petita tribu d’outsiders que veien en les drogues, la llibertat i la creativitat artística una manera de rebel·lar-se contra un sistema opressor. Els temps de l’amor, la creativitat i la il·lusió per una societat utòpica als setanta es transformaren, durant els vuitanta, en una espiral de bogeria, receptes de morfina i morts prematures. Pare de rates està escrita just abans d’aquesta fase de decadència que estava per venir, i aquí cal contextualitzar-la.

      L’obra juga o incorpora diferents gèneres literaris (poesia, epístola, teatre, etc.) i també diferents recursos narratius (escriptura automàtica, lliure associació d’idees, onomatopeies provinents del món del còmic, etc.) per explicar-nos el creixement psicològic i espiritual d’un estudiant de seminari que descobrirà el sexe amb un company d’estudi mentre comença a adonar-se de les contradiccions d’aquell món tancat de missals i moral estricta i la necessitat de recerca de llibertat, individual i col·lectiva. Besllums de canvi s’entreveuen a l’horitzó, on el treball, la religió o la hipocresia de la societat respecte a allò establert comença a ser qüestionat per tota una generació de joves que es llança cap a l’amor lliure, l’ateisme i el consum d’LSD i marihuana com a acte de rebel·lió vers la tradició heretada per força. Amb la descoberta de la vida de bohèmia, la pintura, la música de Lou Reed, els Rolling Stones o la Patti Smith com a banda sonora de fons, l’argument de l’obra es difumina cap a una constel·lació de sensacions i seqüències no lineals. I és aquí on la prosa de Barceló s’enfila com un coet per teixir les infinites possibilitats de la llengua, lligant paraules i sons que desfilen per la pàgina esquitllada, a mig camí entre una mística en estat salvatge i l’experimentalisme desafiant per descriure els efectes de la Dama Blanca (aquí s’hi nota l’ombra de William Burroughs a l’hora d’atrapar dins la pàgina escrita les sensacions d’aquesta droga), i el trencament amb l’herència catòlica per endinsar-se en l’orientalisme zen, que en aquella època es va posar de moda a Occident per influència dels beatniks Gary Snyder, Jack Kerouac o Allen Ginsberg, a la recerca de noves experiències extrasensorials.

      Pare de rates és una novel·la d’autoconeixement, un bildungsroman que traspua entre línies una melancolia pròpia dels qui van sempre a la recerca del desconegut sense por però també sense que res els acabi d’omplir mai del tot, cercant un idealisme que sempre naufraga al mar de la realitat: sexe, drogues, èxtasis místics o creació de mons artístics, tot s’hi val si val la pena per intentar la gesta. Però també és una obra testament, escrita per un Barceló forever young —ja que abandonà aquest món bruscament als vint-i-quatre anys tot tallant de soca-rel una trajectòria que augurava un futur novel·lista sòlid—, que connecta també amb aquell breu període de la narrativa postmoderna catalana, on hi havia autors com Amadeu Fabregat, Terenci Moix, Biel Mesquida o Boro Miralles fent un tipus de ficció arriscada que la cultura oficial aviat va procurar escombrar en favor d’una literatura més domesticada & digerible.

      Així, el llibre que el lector té entre les mans emergeix de l’oblit per, amb una manera de narrar (i de narrar-se) que és tota una declaració d’intencions, oferir una estètica de la resistència i la transgressió, no només contra els codis culturals, ideològics i morals heretats, sinó també contra la forma mateixa de la novel·la, traçant línies de fuga que són la salsa secreta que fa d’aquesta obra un descobriment i una herència que també cal llegir i reivindicar des d’aquest present que sempre roman absent.

      Max Besora

      Sant Quirze de Besora,

      25 d’agost de l’Any Zero dC

      PARE DE RATES

      Un diari, com tota creació, com tota producció, es fa de primer per a nosaltres mateixos, sense tenir en compte els altres. És un producte de la nostra individualitat. De seguida hom el fa públic perquè aquesta és la natura de cada home: lliurar la seva individualitat als altres. Hom procura de ser acceptat i comprès, ja que hom és ple d’amor inutilitzat.

      T. ZIN

      Perquè cal obrir el llibre amb tota cura i sospesar què en deduïm. Llavors coneixerem que la droga que s’hi conté té un valor ben diferent que el que prometia la capsa, és a dir, que les matèries aquí tractades no són tan boges com el títol pretenia.

      RABELAIS

      L’home es desvetlla quan s’adona que no va enlloc i que no sap on anar.

      GURDJIEFF

      ENTRADA 1

      (El tinent de l’asil l)

      No ho callaré mai. No oblidaré mentre visqui —ja em queda poc, a fe— la xafogosa tarda d’agost en què vaig perdre l’honra i vaig trair la Pàtria. Ara ja passo de tot i tot passa de mi i tan sols he d’envellir amb les hores del rellotge que volen per a tothom i per a mi sobretot signifiquen mandra, he d’esperar que soni el ring de la mort amb la galvana que omple l’aire d’aquest asil. I tinc molta por perquè cada dissabte, com si se m’aparegués un dimoniàs de cua enravenxinada, veig el record, el tasto i el palpo. No és cap fantasma, no. És el Record, que té cara de monstre i ulls de veritat. Prou em diu la madre que somrigui, que xerri amb els altres vells..., però no puc de cap de les maneres: el pessigolleig d’allò que abans anomenava consciència em recorre el cos i em fa reviure a la pell tots i cadascun dels fragments de la circumstància que em va canviar la vida, si és que des d’aleshores he viscut molla... Tanmateix, què es pot fer sinó recordar o llegir en un asil de morts vivents? No sé quan ni on vaig llegir que l’home que ha viscut un sol dia pot estar-se tancat cent anys en una presó, mastegant el record. Jo en visc. Jo soc aquest monstre Record d’ulls denunciadors. Sé que quan oblidi el monstre em podriré a la cadira de rodes que em suporta, com ara el Tano, que s’ho fa tot al damunt i fins fa emprenyar els bons nois que venen a fer-nos companyia en aquesta casa... Aquella suor apegalosa m’embafava i m’enganxava l’uniforme a la pell. No me’l podia treure. Què haurien dit els soldats si llur tinent quedava en cos de camisa? Baldament fos per conservar el prestigi del gloriós exèrcit nacional jo havia d’empassar-me la calor d’aquell maleït poble, en ple secà rostit d’estiu, pastat de terrossos ardents i d’un estrany ferment de caca seca que flotava pertot. Ni les sargantanes, ho juraria, no gosaven cremar-se aquell agost... L’arribada de la paga justificava una mica el protocol. Havien de dur la soldada per a tot l’estat major en un sol bagul, com sempre. El van dur a mitja tarda un escamot de soldats i un sergent. Vaig rebre amb el capità l’enviat de la zona. Entre glop i glop de litines i mentre s’eixugava la suor del front, ens va fer saber que els rojos reculaven i la victòria la teníem a les mans; d’ací a un parell de mesos la pau flamejaria pel país. Eren necessaris aquells diners per mantenir l’ordre, la disciplina, que eren la base del nostre exèrcit: un sou just per a un coratge espontani en defensar els valors que heretàrem... Era on havien fracassat els altres, que reclutaven qualsevol gitano i el feien general. El sergent que duia el bagul insinuà que el capità i jo podíem quedar-nos un feix més de bitllets, com qui no se n’adona. Però tant ell com jo ens vam assegurar que els diners fossin repartits a parts iguals: si prediquem disciplina l’hem de practicar de primer nosaltres mateixos. De seguida s’acomiadaren tots plegats perquè l’enviat anava amb peus de plom: es rumorejava un brot d’insurgència no sé pas on... Què m’empesco, ara, jo? Em fa figa la memòria, tot és com una dansa vora la pantalla d’aquesta estufa de gas butà que em mareja i m’asfixia, una dansa de ninotets amb cares cremades per la pólvora... Dels diners, en responíem tota la guarnició del poble amb la vida, no debades havien de servir per a pagar centenars de soldats... I СКАЧАТЬ