Blau. Assum Guardiola Pujol

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ Neteja. Somniar que se’t crema la casa perquè puguis tornar a començar, un somni que posa en evidència un desig latent. Encendre, purificar. Com ho faria, això de calar foc als poemes? A casa, a dins la pica de la cuina? Me’ls emportaria a algun lloc? Al bosc? Al costat del mar? Prepararia una cerimònia amb espelmes i encens? Penso tot això i veig l’Abril, allà dalt, apartant els núvols perquè li pugui veure el somriure irònic.

      De moment, aquest matí, he tornat a posar al fons de l’armari els poemes i els diaris. Però he deixat a la vista les fotos d’Eivissa.

      Ahir la Ruth em va enviar un whatsapp dient que avui havia de baixar i si fèiem un cafè. Jo de seguida li vaig posar l’emoticona del polze cap amunt, i ara que l’estic esperant en aquest bar d’arcs i parets de pedra sento com si m’estiressin l’estómac amb els dits. Vull tornar a casa, amb la Clara, i fer plans per a aquestes vacances. Em fa mandra haver de parlar de mi. I encara em fa més mandra que em pregunti pels poemes i pel coi de carta que vaig enviar. He arribat d’hora i ja tinc ganes de marxar. Què m’uneix a la Ruth més enllà d’uns records diluïts com una tinta que s’esborra?

      M’he assegut a la taula que dona al costat del pati exterior. Els potos, d’un verd exagerat, descendeixen per les parets. M’encanto en la diferència de color entre les fulles que neixen, d’un verd clar i lluent, i les fulles que ja fa temps que hi són, fosques i en forma de cor. S’acosta el cambrer i em deixa el cafè damunt la superfície de marbre polit. És un home alt, prim, de cabells grisos i que sempre he vist amb una camisa negra. M’encisen els seus gestos delicats. La manera com col·loca el cafè damunt la taula. El detall de la galeta. I que sempre somriu. De vegades la vida és tan simple com aquest moment únic d’un cambrer que somriu quan et serveix un cafè. En aquest temps que sempre fuig no hi ha espai per a gestos delicats ni per a cafès amb amigues, ni, encara menys, per a una amiga remota que ja no saps ni qui és.

      Quan em disposo a treure de dins la bandolera la novel·la que llegeixo, arriba la Ruth. Alta, apersonada, avui va tota de rosa. Abans de petonejar-me, m’arriba la fragància de terra i de pi després de ploure. Obro els narius. Ensumo aire fresc. Deixa un munt de carpetes sobre la taula.

      —Què prens? —em pregunta.

      —Un cafè. Descafeïnat. Mira’t els tes. N’hi ha un de cítrics amb taronja que és deliciós!

      I, ara, de què parlarem? Del temps? Li pregunto si encara conviu amb la francesa de la casa rural? Si han adoptat o parit una filla? Torna el cambrer delicat. Ella li demana el te amb cítrics. Mira el pati exterior i després em mira a mi. S’ha canviat el pentinat i el color, ara porta els cabells estirats i tenyits de negre. Li fan joc amb les ulleres i els ulls i contrasten amb el jersei de llana rosa i els texans fúcsies. La Ruth d’abans no portava totes aquestes capes. Em costa reconèixer-la.

      Treu el tema de les lectures. És hàbil: sap com trencar el gel. Millor parlar de llibres que no pas d’on som i què fem. La Ruth, a la universitat, s’enfadava amb mi perquè guixava les vores dels llibres amb tota mena d’anotacions i subratllava amb llapis de punta gruixuda. Sembla que hagis de foradar la pàgina, em deia. El seu objectiu era evitar que el llibre semblés que s’havia llegit, el conservava net com si l’acabés de comprar. Jo li deia que traspassava la meva ànima als llibres. Si sabés que ara els guixo en bolígraf... Si algú deixa un llibre net vol dir que és una persona d’emocions contingudes?

      Miro de no distreure’m i fixo l’orella en el que m’explica: la seva última adquisició literària, una història, diu, sense concessions i amb un punt de gir al final de la primera part que deixa sense alè el lector. Un estil preciosista. El paisatge com un protagonista més. Penso que no ha perdut gens la facultat de saber explicar el que llegeix. Parla i no para de mirar-se el rellotge. I quan em pregunta què estic llegint, em venen ganes de riure. Si és que soc inoportuna. Però no tinc temps d’inventar-me un altre llibre. Li explico que llegeixo una història d’uns personatges que hereten els papers del seu amic mort. I que el personatge protagonista persegueix l’amic mort però també la novel·la que se li resisteix. Emmudeixo. M’adono que m’acabo de descriure a mi mateixa i m’espanto. Una cosa és saber de què va el llibre que llegeixes, i l’altra, explicar-ho en veu alta i, al mateix temps, entendre-ho.

      La Ruth m’agafa la mà. Em sobta aquest gest de tendresa.

      —Si fa no fa com tu, oi? Com va la novel·la? —Una llambregada al rellotge una altra vegada. Té pressa?— Escolta, l’altre dia em vaig atabalar una mica i em sembla que no vaig tenir prou en compte els teus sentiments i el que això, vull dir tot això dels poemes, ha suposat per a tu. I haver-me d’enviar aquell paperot a mi.

      El bar s’ha omplert de mares, pares i mainada. El cambrer, sol·lícit, desplega tot un arsenal de jocs de construcció de fusta.

      —Mira, jo amb això del llegat he passat moltes fases. —Engego la lletania:— Al principi m’hi vaig llençar com una boja. Esperava com una mena de revelació, saps? No ho sé. Algun poema que em donés una visió nova de l’Abril dels últims anys.

      Obro la finestra d’un record i em veig asseguda en una terrassa d’una plaça rodona i empolsegada plena de til·lers al poble on va néixer l’Abril. He quedat amb el seu germà. Em porta una caixa de cartró i em mira amb els ulls blaus aigualits. El vent li despentina els cabells fins i rossos. M’explica que l’Abril li va dir que, si mai li passava res, em donés aquesta caixa. Hi ha uns poemes, em diu, i unes llibretes. Feia temps que la meva filla l’ajudava a picar a l’ordinador uns poemes, m’explica. Són aquests, impresos. No sé on és la còpia de l’ordinador. És això, li dic, i li ensenyo la carta rosa pàl·lida dins el sobre blanc. El germà de l’Abril té la cara descolorida i va sense afaitar. Li confesso que em sento confosa. I que no sé si estic preparada i que no sé, tampoc, si estaré a l’altura. Ell em diu: fes el que sentis, fes el que et digui el cor. I encara no sé, quan em diu això, que aquestes paraules plenes de pols i perfumades de til·ler em perseguiran uns quants anys, tots els anys que dura un dol persistent.

      Continuo explicant la història a la Ruth, ara que ja he engegat. Un dia després que el germà de l’Abril em portés la caixa amb els poemes de l’Abril, soc a l’altell i dono una primera ullada als poemes. És com si entrés a les entranyes de l’Abril i em sento aclaparada perquè, mentre va viure, no m’hi va deixar entrar mai, tan endins. Penso que va negar la seva mort fins al final i que, per això, no ens vam poder dir adeu. I m’enrabio. Segurament sense cap dret. Però m’enrabio perquè jo hi volia tenir una conversa i guardar-me-la, aquesta conversa, com un tresor. Per això m’enrabio. Perquè en comptes d’aquesta conversa m’ha deixat d’herència un llegat escrit. I mentre fullejo un plec de fulls que es titula Poemes meus tinc l’esperança de trobar-hi algun vers que m’interpel·li directament. Els conto. Cent dos poemes. Miro en diagonal els títols. No sembla que n’hi hagi cap dirigit a mi. Se’m fa un nus a la gola. M’ho llegiré tot. És clar. Ella m’ho ha demanat. Potser hi haurà algun poema dedicat. Potser podré entendre alguna cosa entre línies. Potser hi trobaré l’Abril de carn, de fetge i d’ànima.

      —Fa poc que he entès que la meva postura ha estat egoista o egocentrista o no sé com dir-ho...

      La Ruth aixeca una cella. M’escolta, m’escolta de veritat.

      —Vull dir... Buscar-me a mi dins els poemes? Buscar-hi una pretesa Abril que no vaig conèixer? Quina paranoia, tot plegat! Són uns poemes i prou. Molt críptics.

      El que no li explico a la Ruth és que a dins d’aquella caixa també hi havia els diaris. Això és una altra història.

      —I no vau tenir mai una conversa final?

      —No.

СКАЧАТЬ