Jo, robot, et governo. Martí Petit

Чтение книги онлайн.

      Portada de la traducció catalana de Jo, Robot, d’Isaac Asimov.

      Per a la protagonista de Jo, Robot, la robopsicòloga Susan Calvin, que Byerley sigui un robot no és una qüestió rellevant. Que el futur governant de la ciutat (de La ciutat) sigui un organisme biològic o un artefacte informàtic no li provoca dilemes morals. És més, prefereix un govern regit per una intel·ligència artificial, més que per una d’humana:

      «M’agraden els robots. M’agraden bastant més que no pas els éssers humans. Si fos possible de crear un robot capaç de ser un funcionari civil, em penso que faria la feina el millor possible. Segons les Lleis de la Robòtica, fóra incapaç de fer mal a la gent, incapaç de la tirania, de la corrupció, de l’estupidesa, de ser pacial. I després d’haver servit durant un termini considerable, abandonaria el càrrec, encara que fos immortal, perquè li seria impossible de fer mal als humans deixant-los saber que un robot els havia governat. Això fóra ideal.»

      Tots nosaltres voldríem tenir l’optimisme de Susan Calvin, però més aviat tendim a visions apocalíptiques. Encara que siguem usuaris cecs de dispositius smart, ens en proclamem desconfiats. Els processos matemàtics de la intel·ligència artificial són deterministes: a més de ser una intel·ligència superior a la nostra, la IA pot negar la nostra llibertat.

      On es troba l’arrel d’aquesta sospita? Potser en l’etimologia mateix de la paraula. No en va el terme «robot» prové del txec «robota» («servitud o treball forçat»). El terme es va popularitzar a partir de 1920, gràcies a l'obra de teatre R.U.R. (Rossumovi univerzální roboti, o en català, Robots universals Rossum), escrita pel dramaturg txec Karel Čapek. Vet aquí que el 2020 també és el centenari del neologisme «robot».