Tot ha de canviar!. Группа авторов

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ la solució ragui en un sol agent que ho arregli tot, sinó en diferents localitats. En certa manera, aquestes diverses localitats es troben a gran part d’Europa, que ha localitzat la producció de menjar i béns de primera necessitat. Als Estats Units, sovint el menjar ens arriba de llocs com Austràlia. És del tot innecessari. Necessitem amb urgència abordar la producció i la distribució d’aliments, però com tornem a localitzar el que ha estat internacionalitzat?

      Srećko: M’encanta el lirisme amb què descriviu el vostre punt de vista. De fet, sembla que en efecte necessitem alguna forma de poesia per entendre la pandèmia de la Covid-19, perquè va més enllà de la nostra comprensió i experiència immediata. Quins creieu que seran els resultats d’aquesta pandèmia? Consolidarà una versió encara pitjor del capitalisme global o impulsarà canvis més profunds que donin lloc a societats amb més empatia, solidaritat i igualtat?

      Saskia: No soc gens religiosa, però una manera d’interpretar aquest fet és evocant imatges i possibilitats que no formen part de la vida diària. Ens enfrontem a una cosa per a la qual no estem preparats. Se suposa que tenim un munt de màquines, capacitats i gent brillant, però el virus, invisible i inodor, ha guanyat. És el virus qui ha guanyat. Això ens dona a entendre un parell de coses. La primera és que amb la nostra cultura d’egoisme, consum i acumulació, d’alguna manera hem oblidat alguna cosa pel camí. Encara no he decidit com anomenar aquest virus o què representa per a la vida quotidiana. En podem dir «el virus», però, amb independència d’això, és un agent que té un impacte en les nostres vides. És un virus, però també ha actuat d’una manera molt particular. Si hagués arribat fa tres-cents anys, no hauria actuat de la mateixa manera. La nostra manera de tractar-lo —amagar-nos-en, apartar-nos del seu camí, eliminar-lo— és molt particular. En segon lloc, el virus no només és a un lloc: és a tot arreu. És simplement un ésser superior. Nosaltres no ho som. Quan veus com la gent comença a cuidar els altres, pots veure que el virus és un nou tipus de déu, tal com dirien a l’antiga Grècia. No és un déu en el sentit d’ésser totpoderós, sinó en el sentit que té la capacitat d’alterar la situació. El virus ens ensenya alguna cosa, ens permet reconèixer les nostres debilitats i la pobresa dels nostres esforços. Vist d’aquesta manera, és una alerta. Hi haurà moltes versions d’això en el futur, i aquestes versions no tindran a veure només amb el significat reduït de la Covid-19, sinó que seran relats com els que hi ha hagut històricament en què hi havia déus bons i déus dolents que ens van ensenyar alguna cosa. Puc imaginar-me un projecte col·lectiu que sorgeixi d’això i que analitzi si, en cas que el virus hagués trobat un altre mode de societat i producció humana, hauria tingut un impacte diferent en nosaltres. Si haguéssim tractat la mare terra d’una altra manera, aquest virus també seria diferent? Tot això és especulatiu; són maneres de trobar la nostra versió de la història.

      Srećko: Crec que l’aspecte més insòlit d’aquest organisme minúscul és justament que és asimptomàtic, és a dir, que pots tenir-lo sense saber que el tens, el pots contagiar a algú sense saber que l’hi has contagiat, i et desafia a redefinir de cap a peus no només la vida quotidiana, sinó el futur. Pel que fa al relat, encara em costa d’entendre per què no es fa gaire referència a la grip espanyola en la literatura, per exemple, a diferència de la pesta negra. La grip espanyola va afectar Walter Benjamin, Franz Kafka i molts altres escriptors històrics famosos, però no en van escriure gran cosa. Avui dia, la pregunta és com podem crear un relat més progressiu que, d’una banda, sigui molt localitzat, en el sentit que tenim aquestes microformes de solidaritat, com ara ajudar altres persones a fer les compres al supermercat, però que, d’altra banda, sigui internacionalista. Ja s’està formant una mena de relat, un relat hegemònic, que no admet que l’economia política imperant hagi fracassat estrepitosament.

      Saskia: Sí, tota una sèrie d’experts estan treballant de valent per mantenir el virus sota control i salvar vides, i de sobte descobreixen que no hi ha suficients mascaretes, per exemple, i que els falta tota una sèrie de petites coses que necessitaven. No són grans coses sinó molt simples, i no són suficients. Aleshores això mobilitza un gran nombre de persones, i tot seguit moltes dones grans comencen a produir mascaretes per a les seves comunitats. Gairebé es podria dir que aquesta situació és un indicador de la nostra arrogància: no havíem ni tan sols considerat mai que aquestes coses minúscules poguessin ser importants o necessàries. I aquestes són les lliçons mínimes que podem aprendre de la situació actual, aquestes juxtaposicions d’agents amb tant de poder amb les petites coses que aquests mateixos agents no tenien, perquè no havien tingut en compte que hi podria haver una pandèmia. Hi ha tota una varietat de juxtaposicions d’aquest estil que trobo que són molt iròniques. Em paro a pensar i dic: «Com pot ser que, a Occident, ens perdéssim tantes d’aquestes petites coses? Què li passa, a la nostra cultura, que no les veu?». Per descomptat, ningú no va veure a venir la crisi, però el fet que no tinguéssim prou mascaretes és una imatge amb què ens agrada jugar i titllar de tragèdia. Aquest virus motiva un retorn als elements, i amb això em refereixo a coses i habilitats que tenen importància, diguéssim, més enllà d’una professió. Aquí s’inclouen aspectes que abans no hauríem anomenat elements o actius. Una mascareta que pot cosir una àvia: ara és un element, un actiu que té importància, però no ens n’havíem adonat mai. Aquest virus minúscul que no podem veure i que és inodor ha mobilitzat totes aquestes materialitats que havíem oblidat. Realment ens fa treballar de valent, fins i tot si no ens afecta directament, perquè ens convida a pensar en les petites coses que donem per fet i en les persones que les fan. Vull registrar aquests elements: crec que composen un relat.

      Srećko: Abans heu parlat de la importància dels coneixements locals. Com podem recopilar tots els coneixements que es produeixen —també els que es produeixen a internet— i fer-los tangibles?

      Saskia: Bé, això és clarament un projecte col·lectiu en el sentit de múltiples col·lectivitats. No es pot tractar d’una sola col·lectivitat, com és el cas actual, en què ens pensem que sabem, més o menys, tot el que ens cal saber. Hem de reconèixer que hi ha tants coneixements, inclosos els que hi ha a l’Àfrica i a parts de l’Àsia, que són coneixements molt diferents del nostre coneixement occidental. Alguns d’aquests coneixements actuals són crítics amb nosaltres mateixos però hem destruït coneixements més antics en el procés de construir-los. Quan era petita i m’anava fent gran a l’Amèrica Llatina, les àvies tenien coneixements que la generació dels meus pares no posseïa, perquè ja s’havien modernitzat massa. Sempre penso en el fet que en alguns països d’Europa les farmàcies tenen una àmplia varietat de medecines naturals mentre que als Estats Units tot és més o menys químic. Hem de tornar a aquestes medecines naturals, i podem fer-ho perquè els coneixements encara hi són. Aquests en són només alguns exemples. I canviant de tema, part del que necessitem pensar i afrontar són les relacions entre les grans potències. A l’hora de donar resposta a la Covid-19, la Xina es va comportar d’una manera molt més seriosa i adulta que Donald Trump, que no deixava d’anomenar-lo «virus xinès». No podem tenir classes polítiques tan estúpides i infantils com Trump. Espero que de tot això aprenguem la importància de qui siguin les nostres classes polítiques i que necessitem un coneixement concret per ser-hi presents, fins i tot si això vol dir canviar la noció que qualsevol persona pot optar a la presidència. Necessitem expertesa, i la gamma d’aquesta expertesa que necessitem s’està ampliant molt. Però això és només en un nivell. Al meu parer, el nivell de les persones és molt més significatiu. Són les persones les que poden generar un canvi i innovar, i això ha quedat demostrat al llarg dels segles. Hi ha persones que són creatives i innovadores, però el més important és com col·laborar. Totes les ciutats tenen una xarxa de coneixements que en part provenen d’altres parts del món. Cal que la funció del coneixement sigui part del relat que fem servir per parlar de la Covid-19. El fet que morís tanta gent les primeres setmanes del virus va ser provocat en part per una manca de reconeixement del poder d’una cosa invisible, en un context en què nosaltres (Occident) ens pensem que tenim el coneixement mèdic més avançat. Vull veure un discurs que sorgeixi de moltes veus diferents sobre aquests fragments de realitat que s’han bastit, realitats que ja hi eren però que nosaltres, a Occident, СКАЧАТЬ