.
Чтение книги онлайн.
Читать онлайн книгу - страница 4
Aquest llibre parla, fonamentalment, de la lluita de base en què estem tots ficats, la lluita per ser plenament humans i aconseguir que els altres també ho siguin. Hi explico la meva pròpia trajectòria, el viatge d’un noi educat en la consciència racial en conflicte de la classe mitjana negra de l’era Reagan, que després va trencar a la dreta per agafar l’autopista de deu carrils del racisme antinegre, on, misteriosament, no hi ha policia i on la gasolina és gratuïta, i que després va agafar la carretera de dues direccions del racisme antiblanc, on la gasolina és escassa i hi ha policia arreu, fins que va trobar el trencall de la carretera sense asfaltar i sense enllumenat de l’antiracisme.
Després d’haver fet aquest viatge tan penós fins a la carretera sense asfaltar de l’antiracisme, la humanitat pot arribar a la clariana d’un futur possible: un món antiracista en tota la seva bellesa imperfecta. Un món que pot fer-se real si ens centrem en el poder en comptes de la gent, si ens concentrem a canviar les polítiques en comptes dels col·lectius. Això és possible si deixem enrere el cinisme davant del racisme permanent.
Sabem ser racistes. Sabem fingir que no som racistes. Ara hem d’aprendre a ser antiracistes.
Capítol 1
Definicions
Racista: Persona que dona suport a una política racista per mitjà de les seves accions o de la seva inacció o bé que expressa una idea racista.
Antiracista: Persona que dona suport a una política antiracista per mitjà de les seves accions o que expressa una idea antiracista.
Soul Liberation es movia sobre l’escenari de l’estadi de la Universitat d’Illinois, lluint dashikis i pentinats afro que s’enlairaven com punys alçats: una escena meravellosa per als onze mil universitaris del públic. Soul Liberation no s’assemblava gens als conjunts blancs encorbatats que havien tocat himnes durant gairebé dos dies després del dia de Nadal de l’any 1970.
Els estudiants negres havien aconseguit convèncer la InterVarsity Christian Fellowship, la principal associació universitària encarregada d’organitzar el moviment evangèlic dels Estats Units, perquè dediqués la segona nit de la convenció a la teologia negra. Quan Soul Liberation va començar a tocar, entre el públic hi havia més de cinc-cents assistents negres vinguts de tots els racons del país. Dos d’aquests estudiants negres eren els meus pares.
No seien junts. Uns quants dies abans, havien viatjat en el mateix autobús durant vint-i-quatre hores, que se’ls havien fet eternes, des de Manhattan, travessant Pennsilvània, Ohio i Indiana, fins que van arribar a la zona central d’Illinois. Cent novaiorquesos negres van convergir en la convenció d’Urbana organitzada per la InterVarsity el 1970, la Urbana’70.
El pare i la mare s’havien conegut el cap de setmana d’Acció de Gràcies unes quantes setmanes abans, quan en Larry, un estudiant de comptabilitat del Baruch College de Manhattan, va organitzar un acte de reclutament per a la Urbana’70 a la seva església del barri de Jamaica, a Queens. La Carol era una de les trenta persones que s’hi van presentar —havia anat a Queens, des del Nyack College, un centre d’educació superior cristià i privat situat a setanta-dos quilòmetres de Far Rockaway, on vivien els seus pares. La primera trobada va ser poc interessant, però la Carol es va fixar en en Larry, un estudiant molt seriós que portava un pentinat afro molt alt i la cara amagada darrere un bosc de pèl facial; i en Larry es va fixar en la Carol, una noia menuda de dinou anys, de color caramel i pigada, encara que només van parlar de coses trivials. Cadascun havia decidit d’anar a la Urbana’70 quan van saber que hi parlaria Tom Skinner i que hi tocaria Soul Liberation. A vint-i-vuit anys, Skinner era un predicador de la teologia de l’alliberament negre cada cop més famós. Exmembre d’una banda de carrer i fill d’un predicador baptista, arribava a milers d’oients per mitjà d’un programa de ràdio setmanal i de gires, durant les quals feia sermons en locals icònics com l’Apollo Theater del seu Harlem natal. El 1970, Skinner va publicar el seu tercer llibre i el quart: How Black Is the Gospel? i Words of Revolution.
La Carol i en Larry devoraven llibres com si fossin cançons de James Brown o un combat de Muhammad Ali. La Carol havia descobert Skinner per mitjà del seu germà petit, en Johnnie, que anava al Nyack com ella. En Larry hi tenia un vincle més ideològic. A la primavera del 1970, es va apuntar a l’assignatura «L’estètica negra», que impartia Addison Gayle Jr., llegendari professor de literatura del Baruch College. En Larry va llegir per primer cop La pròxima vegada el foc, de James Baldwin, Native Son, de Richard Wright, les punyents obres teatrals d’Amiri Baraka i el manifest revolucionari prohibit The Spook Who Sat by the Door, de Sam Greenlee. Aquelles lectures li van obrir els ulls. Arran de l’assignatura de Gayle, en Larry va començar a buscar la manera de reconciliar la seva fe amb la nova consciència de ser negre. Aquesta cerca el va portar a Tom Skinner.
Soul Liberation va posar-se a tocar el seu popular himne «Power to the People». Els cossos dels estudiants negres que s’havien amuntegat a la part del davant de l’estadi van començar a moure’s gairebé a l’uníson, al so de la bateria potent i del baix poderós que, juntament amb els cops de palmell sincopats, generava el rhythm-and-blues d’un revival del sud rural.
Llavors el ritme es va encomanar als milers de cossos blancs, i al cap de no res, ells també es van aixecar i van posar-se a moure el cos i a cantar seguint els sons commovedors del Black Power.
Semblava com si cada acord de Soul Liberation anés creant una expectació cada cop més gran per a la conferència clau. Quan es va acabar la música, va arribar l’hora: Tom Skinner, vestit de fosc i amb corbata vermella, va plantar-se darrere el pòdium i, amb veu seriosa, va començar la seva classe d’història.
—L’Església evangèlica… donava suport a l’statu quo. Donava suport a l’esclavitud; donava suport a la segregació; predicava en contra de qualsevol intent de l’home negre de ser independent.
Skinner va explicar la manera com va arribar a adorar un Jesucrist blanc de l’elit, que purificava la gent per mitjà de «normes i regles», un salvador que es va avançar a la visió de llei i ordre de Richard Nixon. Però un dia, Skinner es va adonar que no havia entès bé Jesús. Jesús no era al Rotary Club, ni tampoc no era un policia. Jesús era un «revolucionari radical que tenia pèl al pit i brutícia a les ungles». El nou concepte de Jesús que oferia Skinner era fruit d’una lectura nova i compromesa de l’Evangeli. «Qualsevol evangeli que no […] parli del problema de “l’esclavitud”, de “la injustícia” i de “la desigualtat”; qualsevol evangeli que no vulgui anar allà on la gent passa gana i misèria per alliberar-la en nom de Jesucrist, no és l’Evangeli autèntic».
En temps de Jesús «hi havia un sistema com el d’ara», va declarar Skinner. Però «Jesús era perillós. Era perillós perquè estava canviant el sistema». Els romans van tancar aquest «revolucionari», «el van clavar a la creu» i el van matar i enterrar. Però al cap de tres dies, Jesucrist «va sortir de la tomba» per donar-nos testimoniatge avui. «Proclameu als captius que seran alliberats, prediqueu als cecs que recobraran la vista» i «aneu pel món i digueu als homes que són esclaus de ment, d’esperit i de cos: “Ha arribat l’alliberador!”».
L’última frase va recórrer tota la multitud en un batec. «Ha arribat l’alliberador!» Els estudiants es van alçar pràcticament tots alhora en una ovació, fent-se seu aquest nou evangeli. Els alliberadors havien arribat.
Els СКАЧАТЬ