Les Celebracions dominicals en absència de prevere. Diversos autors
Чтение книги онлайн.
Читать онлайн книгу Les Celebracions dominicals en absència de prevere - Diversos autors страница 11
Название: Les Celebracions dominicals en absència de prevere
Автор: Diversos autors
Издательство: Bookwire
Жанр: Документальная литература
Серия: Dossiers CPL
isbn: 9788491653233
isbn:
a) Els preveres absents. Quan el prevere és absent de l’assemblea dominical, cal deixar clares tres coses:
1 Que el prevere ordenat és imprescindible per celebrar l’Eucaristia, només ell ha rebut l’ordre sacerdotal, en virtut del qual es pot consagrar el pa i el vi de l’Eucaristia, i pot oferir el sacrifici que és el memorial de la creu, i donar així a l’assemblea la plenitud i perfecció de l’oració de lloança i d’acció de gràcies.
2 El sacerdot ordenat no por recórrer massa llocs celebrant misses ràpides, ni tampoc pot deixar massa temps abandonats els cristians de petits pobles. Les ADAP intenten solucionar parcialment el problema, però han de ser planificades i preparades per equips de sacerdots i laics.
3 Encara que el pastor estigui absent, l’assemblea es reuneix sota la seva responsabilitat pastora i doctrinal. Per tant, el sacerdot no en queda exclòs, sinó que n’és el responsable i en cert sentit animador d’aquestes assemblees, que pel seu esquema litúrgic estan unides al prevere i per ell a l’Eucaristia. El sacerdot absent haurà de responsabilitzar l’equip animador, i anar amb regularitat a celebrar l’Eucaristia en aquestes petites localitats.
b) L’equip animador. La responsabilitat de l’equip animador s’ha d’entendre com a un servei que es fa a l’Església, mai s’ha d’imaginar com un poder usurpat al prevere. És molt convenient que no sigui una persona sola sinó un equip divers i pastoral on col·laborin religiosos, religioses i laics, animats pel sacerdot responsable, encara que després estigui absent de la celebració. Aquests equips són més significatius i eficaços que una persona sola; al mateix temps són més expressius del poble de Déu, tenen més eficàcia i asseguren una fe més profunda i una vida missionera més viva. La missió dels responsables és eminentment pastoral en l’assemblea, cada un segons la seva competència i missió en el poble de Déu.70
Encara que l’Església confia ministeris als laics, sempre ho fa amb un cert ordre i prudència, quan és convenient. Requereix l’ordre del bisbe, que el dona segons la responsabilitat, conducta i formació dels laics, tenint en compte no només que siguin tècnics especialitzats en la lectura, cant, animació, etc., sinó que siguin sobretot cristians amb testimoni en la vida diària, disponibles i competents; que assegurin la seva permanència, la fidelitat i la unitat d’acció. La formació dels animadors ha de ser progressiva i adaptada, però sobretot espiritual, per realitzar un servei a l’oració de la comunitat. L’Equip animador no duraria si no se suscita en cada un d’ells una conversió permanent cap als sagraments i l’oració personal.71
c) Celebració, Assemblea, Comunitat. Tota celebració ha de tenir un esquema litúrgic complet que ha d’estar unit íntimament amb l’Eucaristia, ha de tenir un desig i una tensió cap a l’Eucaristia que se celebrarà de tant en tant, sobretot en els temps forts i festivitats principals de l’any litúrgic. S’ha d’evitar qualsevol ambigüitat, com si fos una espècie de missa emmascarada que fes oblidar l’autèntica celebració de l’Eucaristia. Les ADAP no dispensen de la missa quan aquesta és possible.
L’assemblea o comunitat no es pot tancar en si mateixa, sinó que, expressant vitalitat del grup local cristià, ha de tenir esperit d’obertura i acollida; que es noti que és assemblea d’Església, solidària als homes i fidel a Déu. L’assemblea no pot viure en massa intimitat, sinó integrada a la pastoral diocesana i oberta també a altres grups eclesials.
Perquè una ADAP sigui autèntica reunió dominical d’una comunitat cristiana fa falta:
1 Una comunitat conscient, amb un número suficient de fidels. Certa diversitat d’edat, sexe, classe social... per expressar la unitat del cos de Crist en la diversitat.72 Per això el model no poden ser els pobles petits de poca pràctica cristiana, sinó que s’ha de partir d’una relació de comunitat humana i cristiana. Pau VI va dir: «Vosaltres abordeu també la qüestió de les assemblees dominicals sense preveres, en els sectors rurals en què el poble forma una certa unitat natural per a la vida com també per a la pregària, que seria perillós d’abandonar o de dispersar».73
2 Un equip animador amb certa competència per assumir les diverses responsabilitats, sense que sigui una persona sola que ho acumuli tot en perjudici del mateix ministeri presbiteral. La unió amb el sacerdot responsable subratlla la missió d’aquest equip dins de la comunitat eclesial.
3 Una obertura a les diverses missions i responsabilitats de l’Església, ja que el veritable culte suposa l’anunci de Jesucrist, la missió i l’esforç de presència cristiana en el món.
4 Una voluntat constant d’obertura i també una ànsia permanent de comunió amb altres comunitats cristianes, expressant-ho concretament a través de la cooperació amb el sacerdot a qui el bisbe ha donat missió.
5 Una orientació cap a l’Eucaristia, moment en què es realitza plenament la comunitat cristiana. Per això és important que segons el ritme fix l’assemblea dominical rebi la visita del sacerdot que, unit a la comunitat, celebri l’Eucaristia.74 Si les ADAP no s’han de desconnectar de les celebracions eucarístiques tampoc aquestes –quan se celebrin en cada lloc– no han de desconnectar-se de les habituals celebracions sense sacerdot.
5. Condicions pràctiques
Per acabar, assenyalarem algunes qüestions de tipus pràctic. Unes són d’aspecte moral, que afecten la consciència dels creients, i altres de planificació i organització per part del sacerdot responsable de la comunitat.
Convindria realitzar més iniciatives i experiències per poder estudiar tan teològicament com pastoral i sociològica a traves d’enquestes, el bon resultat i perfeccionament d’aquestes assemblees. No es tracta només de poder complir una obligació sinó de testimoniar l’amor. Ho són ja molts laics que a través de la catequesi, Càritas, moviments d’Església..., vitalitzen i encarnen el missatge cristià donant testimoni de la fe. La seva tasca és insubstituïble, s’han d’animar i promocionar, per ajudar a suscitar nous ministeris en l’Església. Per això s’està treballant en moltes diòcesis, especialment en les més rurals.
Sobre la necessitat d’aquestes assemblees, ha de ser el sacerdot –amb la comunitat– el que ho ha de pensar i proposar, sense oblidar la prèvia creació de grups apostòlics i de formació, com són per exemple les Escoles de Teologia per a laics que aporten un esforç eficaç en aquest moment que per a tota l’Església ha sonat l’hora dels laics. La pastoral massa exclusivista centrada només en el culte té el seus límits; per això convé primer una pastoral d’evangelització, catequesi, etc., estant atents a les realitats i institucions humanes. Només així la comunitat cristiana podrà tenir els autèntics signes de l’Església.
En allò que es refereix als sacerdots no resulta acceptable la concentració dominical de «dir misses» d’un poble a un altre; així com tampoc és acceptable la concentració presbiteral i cultual en els pobles grans o cèntrics. Hauria de cuidar-se molt la formació dels laics, perquè s’integrin en la planificació de la pastoral parroquial i diocesana. En aquest sentit Pau VI deia: «Esteu molt convençuts de la necessitat d’escollir amb criteri i de preparar els animadors, laics o religiosos, i, ja en aquest nivell, el paper del sacerdot apareix capital».75
Finalment, alguns es pregunten sobre l’obligatorietat de la missa dominical i la culpabilitat de la no assistència, sobre la preferència d’assistir a les ADAP o a la missa del poble veí, sobretot quan els mitjans de locomoció són fàcils per poder-se desplaçar. Crec que haurà de ser la consciència recta i ben formada, la que haurà d’escollir entre les ADAP i la missa que se celebra a l’altre poble.
Com a conclusió diria que les ADAP són un camí prometedor que s’està recorrent СКАЧАТЬ