De la il·lusió al desencís. Carles Xavier Senso Vila

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ a VS, així, foren redactats amb la intenció que foren llegits com a relats, utilitzant diàlegs i descripcions de gran realisme i introduint llenguatge pròxim als lectors, amb un major protagonisme del periodista per aconseguir aquesta proximitat. Per a fer realitat aquest propòsit era necessari molt de «treball de camp» amb periodistes al carrer a la recerca de reportatges socials. A VS els redactors comptaven amb certa llibertat a les vesprades per cercar les notícies.

      L’aparició de Valencia Semanal es produeix en un context molt particular. El desastre electoral de les forces nacionalistes valencianes en les primeres eleccions democràtiques (les de 1977) provocà que alguns intel·lectuals i polítics valencians es plantejaren que la dependència de les forces polítiques i dels mitjans de comunicació respecte de Madrid, respecte al centre de l’Estat, era massa gran. Per contra, la idea inicial de creació del setmanari valencianista era crear un mitjà de comunicació d’específica obediència autòctona. Els mitjans de comunicació havien jugat llavors un paper vital en la configuració d’aquestes creences o visions. Les eleccions de 15 de juny de 1977, en què els partits nacionalistes aconseguiren bons resultats a Catalunya i el País Basc, i les manifestacions autonomistes en altres territoris obligaren el govern a buscar solucions per contenir les reivindicacions d’autogovern. S’autoritzà, al llarg de 1978, l’aparició d’organismes preautonòmics, tot i que no hi havia encara una definició normativa del model d’Estat envers el qual es caminava. Si més no, la descentralització era imparable, tot i que el terreny de joc dels diferents actors polítics i cívics restava mal definit i el resultat del procés obert era una incògnita. Els ponents de la Constitució que es redactava a partir de 1977 i que s’aprovaria en 1978, assumiren el principi descentralitzador. El títol VIII de la Constitució va establir la possibilitat de crear comunitats autònomes amb estatut normatiu propi. El text, però, fixava dues modalitats per accedir a l’autonomia: l’article 151 permetia institucions de major rang i màximes competències; l’article 143 contemplava institucions de menor rang i menors competències, almenys en els primers cinc anys d’existència de l’autonomia.

      El País Valencià –i VS jugarà en aquesta partida– acabarà construint la seua autonomia a través de l’article 143: però després d’un llarg debat social i polític que és, també, una de les cares de la Batalla de València. L’autonomia de perfil baix que s’aconseguí amb la crispació del període transicional valencià, junt amb l’anèmia cultural que caracteritzà els mitjans d’aquesta època –els existents pel seu caire i els inexistents per la seua absència– es traduí en la introducció de la premsa de Madrid. Una penetració que s’aguditzà després amb la progressiva absorció dels periòdics autonòmics en mans dels grans grups mediàtics espanyols. Levante-EMV i Información passaren a formar part del grup Prensa Ibérica; Las Provincias i La Verdad s’emmarquen en el que ara és Vocento; i Mediterráneo i Ciudad de Alcoy caigueren en mans de Zeta.

      Romandre quiets era morir en una època de constants canvis i redreçaments econòmics. I això, sembla que ho observaren a la perfecció des de la direcció de Las Provincias. El gir editorial i el fet d’erigir-se com el diari altaveu del moviment blaver li reportà enormes beneficis durant quasi vint anys. I en aquest gir editorial, darrere d’unes tesis anticientífiques i provocadores, no podia haver-hi destacats membres universitaris que havien format part de l’etapa anterior i que abandonaren de forma gradual la redacció del diari degà, a mesura que la ideologia blavera anà guanyant posicions en el rotatiu. Sols l’esgotament de la Batalla de València i el fet d’adonar-se’n que els rèdits econòmics començaven a ser negatius amb l’explotació d’aquest monotema, féu abandonar l’empresa, encara que ja era ben entrada la dècada dels noranta. El diari degà passà de representar les tesis de la lluita antifranquista a la defensa de la ideologia blavera personificada per la dreta postfranquista que se sentia còmoda amb la informació quartejada que oferia el règim feixista. La política de provocació realitzada des de la redacció del periòdic es complementà en el carrer amb la participació de grups ultres que amplificaren les acusacions fins a utilitzar-les com a pretext d’insults i agressions físiques; una conducta que «amagava aleshores un pànic a la modernització i al canvi» (Gómez Mompart, 2000). I amagava, a més a més, un intent per reflotar la caiguda de les vendes que s’havien reduït des dels 45.361 exemplars al dia de 1975 als 41.000 de 1978. Els principals estudiosos del tema han identificat el blaverisme com una reacció del bloc de poder tardofranquista per adaptar-se a la nova democràcia i conservar, així, importants parcel·les de poder. Les tesis lingüístiques secessionistes calaren entre l’important món faller i l’anomenat franquisme sociològic, classes mitjanes urbanes tradicionals secundades per alguns dirigents del franquisme local, membres de l’alta burgesia i alguns conservadors i catòlics conservadors. Un corrent ideològic que en un principi triomfà a la ciutat de València i a la comarca de l’Horta i que, amb el temps, arribà pràcticament a tot el País Valencià. Si ens fixem en el paradigma de Las Provincias, observem un tret significatiu dels mitjans de comunicació franquistes i, amb ells, del sistema de poder dictatorial. Com afirma Josep Lluís Gómez Mompart (2000: 157),

      la Transició no anava a ser fàcil perquè bona part del sistema comunicatiu de la Dictadura es mantingué i perquè els projectes i intents alternatius d’esquivar les lleis, el tarannà i la prepotència postfranquista toparen amb l’entestament d’un entramat mediàtic que es resistia a perdre privilegis. I, per suposat, l’Estat no estava disposat a què se li escapés de les mans la reforma i els límits d’aquesta. L’oposició democràtica en el seu conjunt qüestionà poc i no combatí suficientment l’immens poder fàctic que representà l’ecosistema de comunicació a la mort del dictador.

      Entre les publicacions de periodicitat no diària sols la Cartelera Turia, autèntica capitana de la informació cultural i l’opinió política i social, perdurà amb el temps i fins a l’actualitat com una illa d’informació compromesa. A l’igual que a la resta del territori espanyol, la majoria dels mitjans de comunicació i de les agències d’informació estaven controlades per l’Estat o en mans de l’església o l’Opus Dei –tant si es parla de la premsa, com de les emissores de ràdio i també de les dues úniques cadenes de televisió existents.

      Segons Rafael Xambó, el conflicte esclatà el 20 de maig de 1977 amb el programa televisiu Hora 15 sobre la unitat de la llengua i els posteriors articles de María Consuelo Reyna a Las Provincias que despertaren un sector de la societat valenciana, nostàlgics del franquisme que observaven amb preocupació la incidència de les tesis nacionalistes entre la població valenciana. Primer, els articles s’enfocaren en les pressions al president Albiñana perquè es manifestara sobre el tema. Després les seues paraules foren tergiversades i manipulades. Xambó (2001: 610) explica: «El foc que havia encès el diari feia que la ciutat de València apareguera plena de pamflets anònims, d’extrema dreta, parlant de la traïció del Plenari de Parlamentaris i convidant a la revolta el dia que el Consell es reunia al Puig». La campanya de crispació política de Las Provincias a partir de temes científics irrefutables –la unitat lingüística de la llengua catalana en totes les seues variants territorials– continuà amb transformacions semàntiques sobre els principals símbols identificadors dels valencians i els consegüents efectes pragmàtics en una societat que seguia pensat que la veritat responia a tot allò que apareguera imprés. La polèmica creada i alimentada s’incrementà a mesura que s’acostaven els comicis electorals. Bandera, llengua, territori o himne ompliren pàgines i pàgines en una campanya sense precedents i amb la complicitat del govern espanyol, que veia l’enfrontament entre els «cosins-germans» com un reforçament a la idea d’unitat indivisible de la nació. Una estratègia contra la cultura dirigida a la victòria d’un determinat corrent ideològic defensat per grups hereus del franquisme. Manipulació informativa, persecució dels defensors d’aquestes idees culturals ara tergiversades, victòria dels defensors de les tesis contràries i pujada al poder, beneficis econòmics facilitats per la trama.

      La dreta valenciana no participà en el procés de reconstrucció del país, com, СКАЧАТЬ