Diplomatari de la Unió del Regne de València (1347-1349). AAVV

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ com el període de maduració de les institucions regnícoles valencianes.

      La Corona va patir moments duríssims durant la crisi, tant a l’Aragó, com ara particularment a València. El rei fou humiliat per les victòries unionistes obtingudes contra el governador i les forces reials, el desembre de 1347, als enfrontaments de la Pobla Llarga i de Bétera. I encara més després en persona, a la primavera del 1348, quan, perduts els seus efectius militars, era obligat per un avalot popular a eixir de Morvedre i traslladar-se a la capital del regne, en condicions de fet de segrestat per la Unió. Això ajuda a comprendre, en un monarca tan zelós de la seua preeminència règia, la crueldat sense precedents del càstig final de la insurrecció.

      El capteniment de Catalunya en la crisi de les Unions denota un abstencionisme positiu: no implicació en la revolta, però sense renunciar a prestar suport a la monarquia. Els estaments del principat sembla que procuraren no intervenir activament en assumptes, considerats interns, dels dos regnes germans i veïns; tot i això, no es desentengueren en aquelles gravíssimes circumstàncies. Una ambaixada de catalans i mallorquins, en efecte, amb el bisbe de Tortosa —l’agustí valencià fra Bernat Oliver— al seu front, va visitar la ciutat de València el març de 1348 amb l’objectiu de cercar una avinença entre les dues posicions de la Unió i de Pere el Cerimoniós, que per dissort no va quallar. Constitueixen un fet a investigar, tanmateix, les causes profundes de l’actitud catalana, atés que costa creure que no es produïssen al país excessos autoritaris de part del poder reial en paral·lel amb els altres territoris, o que la resolució unilateral del rei en la delicada matèria de la successió al tron fos rebuda sense protestes.

      A la fi, Pere el Cerimoniós reeixí a reconstituir el partit monàrquic en Aragó; hi va ser clau assegurar la lleialtat d’un magnat que abandonà la militància primera en la causa de la Unió per a lluitar a favor del rei, Llop de Luna, gran senyor territorial tant en aquell regne com al veí valencià, on posseïa Sogorb, Benaguasil i Paterna. Alhora es reagrupaven els seus partidaris al regne de València, sempre al voltant de Pere de Xèrica, amb l’ajuda del mestre de Montesa, fra Pere de Tous. L’estiu del 1348, la batalla d’Èpila significà la caiguda de Saragossa i el final de la revolta aragonesa. Els mesos següents, i després de passar per la pèrdua de la segona muller, Elionor de Portugal, morta a Xèrica de pesta bubònica, el rei tancà el cercle damunt de València. La Unió accentuava llavors el seu radicalisme, amb l’atac a Morvedre, tornada a la causa reial, i el saqueig de la jueria de la vila, i les intervencions de càstig contra algunes posicions de senyors promonàrquics, com Ribaroja. Els elements dissidents a l’interior, així mateix, es feien callar violentament. A València, poques setmanes abans de la fi del conflicte, un ciutadà, el jurista Joan Sala, i no un cavaller com hagués estat previsible, era proclamat capità de la guerra, amb poders excepcionals.

      Aïllada la Unió, amb l’exèrcit reial situat al nord del riu Túria, a l’entorn de Mislata es produí el combat decisiu. Les milícies valencianes foren destruïdes i la ciutat capitulà. Pere el Cerimoniós entrava a València el 10 de desembre de 1348. Sense dilació, començà la repressió de la revolta, d’extraordinària severitat. Aquells que escaparen de la pena capital, aplicada als dirigents i responsables principals, i de les confiscacions de béns, hagueren de pagar composicions monetàries a la Corona. Pot dir-se amb total certesa que les morts causades per la repressió de la Unió, sumades als caiguts en combat i a les nombroses baixes humanes produïdes per la incidència de la pesta negra, varen determinar un visible canvi o relleu en la composició de les capes dirigents, en particular en les ciutadanes.

      Les viles i poblacions que havien pertangut a la lliga foren castigades, al seu torn, amb grosses multes. En l’esfera estrictament política, el Consell de la ciutat de València va ser sotmés a un període de control sota la tutela reial, i la representació ciutadana disminuïda de forma significativa: per uns anys, el dret dels oficis a nomenar consellers municipals restà suspés, fins que més endavant, a l’epoca de la guerra contra Castella, va ser restablert, ben cert que reduït a la meitat.

      Fins ací, la síntesi dels fets de la revolta i guerra civil de la Unió del regne de València. Un moviment de caràcter revolucionari, ja advertit pels historiadors liberals del Vuitcents, malgrat el seu desconeixement de la magnitud dels fets, puix que la investigació d’arxiu no hi havia avançat gens des dels Anales de Jerónimo Zurita, al segle XVI! El programa unionista, que de fet significava, més que no el restabliment del pactisme polític de la Confederació catalanoaragonesa, una forma de govern monàrquic sotmés als control del parlament, quasi republicana, va fracassar. Però, obtingué una victòria pòstuma, car el monarca, Pere el Cerimoniós, es va veure obligat a renunciar a les seues aspiracions autoritàries, sens dubte ben arrelades en les íntimes conviccions del jove i ambiciós sobirà. Les dificultats i perills, gravíssims, que hagué de superar en la conjuntura oberta poc de temps després, la del conflicte amb els castellans, forçaren el rei d’Aragó a resignar–se a una estreta dependència de la corts per tal d’obtenir els subsidis de guerra. Sense autonomia financera, la implantació d’una monarquia autoritària, segons el model de la castellana o la francesa, es revelava impossible de tot punt.

      L’altre element involucrat en la contesa, la disputa successòria, oberta maldestrament fora de temps, podem dir, des de la perspectiva moderna, que va debilitar gratuïtament la monarquia, i amb ella la Confederació dels regnes. El germà únic del rei —de pare i mare—, l’infortunat Jaume d’Urgell, va morir a Barcelona a les darreries del 1347, una mort voltada de sospites d’enverinament, mai no dissipades del tot. La seua reivindicació dels drets dinàstics fou heretada, llavors, pels altres dos fills d’Alfons el Benigne, els infants Ferran i Joan, procreats del segon matrimoni reial amb la infanta Elionor, germana d’Alfons XI de Castella i Lleó —uns mig-germans amb els quals el sempre malfiat Pere el Cerimoniós no s’avingué mai de debò—, que havien assumit des del principi les reivindicacions de les Unions d’Aragó i de València. Anys a venir, els dos moririen tràgicament. Ferran fou víctima dels rezels d’Enric de Trastàmara, l’aspirant bastard al tron de Castella en el conflicte civil que l’enfrontà amb el nou rei Pere I el Cruel, que, atesa la qualitat d’eventual hereu legítim de l’infant, el veia com un rival; Enric, amb l’anuència del rei Cerimoniós, el va fer matar a espasa a Castelló de la Plana, el 1363, un dels crims polítics necessaris per a l’elevació del Trastàmara a la corona. Joan ja havia caigut, mort brutalment pel mencionat Pere el Cruel, a Bilbao, l’any 1358.

      La dinastia reial de Barcelona acabaria reduïda, a banda les línies dels Aragó-Urgell, els Aragó-Gandia i els Aragó-Prades, a la descendència directa de Pere el Cerimoniós. Ell mateix de migrades condicions físiques, els seus dos fills mascles i futurs monarques, Joan I i Martí I, tampoc no heretaren una salut forta. Les crítiques conseqüències de l’extinció de la línia directa el 1410, amb la mort de Martí l’Humà, són massa conegudes.

LES CORTS DE 1348–1349

      L’últim capítol de la col·lecció recull el procés de les corts de València de 1348-1349, convocades per la Corona per tal de clausurar jurídicament la revolta de la Unió.² L’abolició (rúbrica I dels furs aprovats en aquella reunió) dels privilegis dels reis Pere el Gran —del 28 de setembre de 1284— i Alfons el Franc —del 22 de setembre de 1286—, en què la ciutat de València havia fonamentat el seu dret a constituir la lliga, hi va anar unida a la seua efectiva destrucció material (rúb. VIII), a la qual el rei volgué donar un relleu particular, cerimonial o simbòlic, molt del seu gust. Els privilegis originals i altres escriptures foren tallats i cremats en la foguera que el monarca havia ordenat encendre a la sala capitular del monestir de Predicadors, seu de les corts, i les matrius d’argent dels segells —major i secret — de la Unió trencades i foses en el mateix foc, en acte públic de la sessió del dia 23 de gener del citat any 1349.

      Alhora, el rei Pere proclamà la prohibició de formar unions o moviments organitzats, bé anassen contra la Corona, per part dels seus súbdits, o bé contra els senyors territorials per obra de llurs vassalls: СКАЧАТЬ