Teodor Llorente, líder de la Renaixença valenciana. Rafael Roca Ricart

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ

el patriarca del renacimiento catalán, es, a la vez, el patriarca del renacimiento valenciano; a una y a otra parte del Ebro le debemos igual gratitud, y hemos de conservar su memoria y su ejemplo para la unidad superior de nuestras diferencias locales, como las ramas de un árbol, si tuviesen conciencia, sentirían la comunidad del tronco de donde nacen.[113]

      Vull remarcar-ho: «si tuviesen conciencia». Que en el moment de redactar aquestes frases l’ancià Llorente pensava en textos com ara el poema «El pi de les tres branques», de Jacint Verdaguer, o l’«exemple de la mata del jonc», de Ramon Muntaner, és cosa que sembla prou evident.

[1] Carta 75: Mariano Aguiló y la «Renaixença» a través de un epistolario de 266 cartas a Tomás Forteza (1867-1897), Barcelona, 1966, p. 50.

[2] Carta 160: Epistolari Llorente, vol. I, Barcelona, 1928, p. 144.

[3] Carta inèdita conservada a l’Arxiu biblioteca Llorente. He tingut accés a aquestes i d’altres epístoles gràcies a l’amabilitat de Joan Teodor Corbín Llorente.

[4] Sobre l’activitat viatgera que durant aquest període de temps portà a terme Aguiló, vegeu Massot (2003), on llegim que «el 24 de desembre de 1859, des de València, amb Teodor Llorente i altres “profesores de esta Universidad”, Aguiló va fer una expedició a la cartoixa de Portaceli» (34).

[5] Carta 862: Epistolari Llorente, vol. III, Barcelona, 1936, p. 76.

[6] Vegeu Llorente (1891: 31). Lluís Guarner (1976: 122), en parlar de la producció literària de Querol, afirma: «Si su obra no llegó, en su tiempo, a ser popular, como tan reiteradamente se ha señalado, llegó a interesar a los más selectos, ya que –como era el lema de Aguiló– no a quants sinó a quals había de importar; y esa minoría pronto acertó a descubrir la calidad de aquella poesía, que conjuntaba la tradición clásica con la más honda emoción humana en expresión perfecta de formas y armonías».

[7] Aguiló en fou un vertader especialista. Vegeu Massot (2006: 11-57).

[8] Vegeu Roca (2005a).

[9] Quan la professora Tomàs reprodueix aquest fragment d’una epístola d’Aguiló escriu erròniament «sa» per comptes de «ma», cosa que modifica el sentit de la frase. Vegeu: Epistolari Llorente, vol. I, Barcelona, 1928, p. 211.

[10] El 1889 Llorente interpel·lava, públicament, el «poeta eminente y erudito lingüista, mi amigo y maestro D. Mariano Aguiló» perquè es decidira a publicar el diccionari català que feia anys tenia en projecte. Vegeu Llorente (1889).

[11] Carta 254: Epistolari Llorente, vol. I, Barcelona, 1928, pp. 230-231.

[12] Carta 239: Mariano Aguiló y la «Renaixença»..., p. 145.

[13] Carta 230: Epistolari Llorente, vol. I, Barcelona, 1928, p. 211.

[14] Vegeu «El Liceo de Valencia», Almanaque «Las Provincias» para 1902, València, 1901, pp. 197-199.

[15] Vegeu Simbor (1980: 147).

[16] Vicent Venceslau Querol també fou premiat, però en la modalitat de castellà, per l’oda «A la Paz». Lluís Guarner (1976: 191) va dir que, per aquella data, Querol ja havia versificat en valencià, i que potser fins i tot estigué temptat d’enviar una composició en aquesta llengua al certamen: «Si en los primeros juegos florales de Valencia, que celebró el Liceo, en 1859, fue premiado Querol por su oda A la Paz, en castellano, es muy posible que su presentación fue una rectificación a su primer propósito de concurrir con obra valenciana. Conocemos –y poseemos– un original autógrafo del poeta de esta misma fecha, que es una trilogía poética, escrita en valenciano, sobre las tres virtudes teologales que, por la estructura que adoptan, nos hacen pensar que debió ser una poesía “preparada” para concurrir a dicho certamen literario, aunque tal vez no la presentara por creerla demasiado primeriza, decidiéndose por la oda antes mencionada. Estas poesías tituladas A l’Esperança, ¿Qué será? y A la Fe, cuyo manuscrito conocemos, están fechadas en 1859».

[17] El subratllat és meu.

[18] A la «Nota preliminar» del primer volum de l’Epistolari Llorente (1928: 5), Teodor Llorente Falcó afirmà: «Ans de tot hem de dir que no es tracta d’un epistolari complet, ni molt manco. En Teodor Llorente Olivares, a qui anava dirigida la esmentada correspondència, mai se distingí per son esperit col·leccionista, ni les seues i múltiples ocupacions li permetien una feina que demanava temps. ¿Com, llavors, han arribat fins hui eixes cartes?, se preguntarà el llegidor. Testimoni molt fefaent pot dir que les cartes anaven reunint-se damunt la taula de treball del gran escriptor valencià, fins que una mà, unes vegades la seua, altres la de sa carinyosa esposa, les arreconava en algun dels diversos calaixos de les llibreries, on se varen trobar totes barallades a la seua mort. Així se explica que hagen aplegat als nostres dies dites cartes, i així se explica també la pèrdua d’altres moltes, no sols dels mateixos escriptors que figuren en l’epistolari, sinó de molts altres que ens consta sostingueren estretes relacions epistolars amb el poeta valencià».

[19] Carta 863: Epistolari Llorente, vol. III, Barcelona, 1936, p. 77.

[20] Carta 865: ibidem, p. 78.

[21] Segons Josep Massot (2006: 19), Aguiló era «no gens propens a les expansions epistolars»; i també (2006: 30) de «tarannà mandrós» a l’hora de respondre: «D’acord amb el seu tarannà mandrós, Aguiló no contestà aquesta carta».

[22] Carta 867: Epistolari Llorente, vol. III, Barcelona, 1936, p. 80.

[23] Carta 868: ibidem, p. 80.

[24] Carta 47: ibidem, vol. I, 1928, p. 49.

[25] Carta 865: ibidem, vol. III, Barcelona, 1936, pp. 78-79.

[26] Carta 866: ibidem, p. 79.

СКАЧАТЬ