La senda dels lladres. Manel Arcos i Martínez

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ País Valencià, la figura del corregidor posseïa un marcat caràcter castrense, dotat de molts privilegis i gran autonomia per decidir. Els corregidors exercien funcions específiques, com eren l’aplicació de les instruccions de la cort, el Reial Acord i la Intendència; el control de l’ordre públic; la supervisió dels òrgans de govern municipals; la presidència dels ajuntaments i la jurisdicció sobre el seu territori, o directament o bé a través dels alcaldes majors. En 1804, quan Dénia s’incorporava a la Corona i esdevenia ciutat de domini reialenc, era designat el primer corregidor de la governació. Fins aleshores, les funcions de corregidor de la governació es repartien entre un governador militar, representant de la jurisdicció reial, i un governador polític, defensor dels interessos senyorials.

3. AHD, Governació 417, Veredes 28, Vereda de 11 de junio de 1807.

4. La governació de Dénia s’havia imposat al País Valencià amb la instauració del Decret de Nova Planta i l’abolició dels furs, el 29 de juny de 1707, com a conseqüència d’un nou sistema polític de caràcter impositiu i de domini militar. Aquest model polític s’aplicava en l’àmbit local mitjançant la divisió del territori en corregiments o governacions. Amb el pas dels anys, els tretze corregiments inicials van quedar reduïts a onze: València, Xàtiva, Alzira, Ontinyent, Alacant, Alcoi, Dénia, Oriola, Castelló de la Plana, Peníscola i Morella. Un total de setanta municipis componien la governació del Dénia, dels quals dos eren de jurisdicció reialenca, Tàrbena i Callosa d’en Sarrià; tres d’ordes militars, Sagra, Sanet i Castell de Castells; un de senyoriu eclesiàstic, Bolulla; i la resta de senyoriu secular, Alcalalí, Almoines, l’Alqueria de la Comtessa, Altea, Beniarbeig, Beniardà, Beniarjó, Benigembla, Benidoleig, Benifato, Beniflà, Benimantell, Benimeli, Beniopa, Benipeixcar, Benirredrà, Benissa, Benitatxell, Bellreguard, Calp, Confrides, Daimús, Dénia, Finestrat, la Font d’en Carròs, Forna, Gandia, Gata, Guadalest, Guardamar de la Safor, Llíber, la Llosa de Camatxo, Miraflor, Miramar, Murla, els Negrals, la Nucia, Oliva, Ondara, Orba i Orbeta, Palmera, Pamis, Parcent, Pedreguer, Pego, Piles, Polop, Potries, Rafelcofer, el Ràfol d’Almúnia, el Real de Gandia, Salem, Setla i Mira-rosa, Senija, Teulada, Tormos, la Vall d’Alcalà, la Vall d’Ebo, la Vall de Gallinera, la Vall de Laguar, el Verger, Vilallonga i Buixerques, Xàbia i Xaló.

5. APSMO, QL, Tom 6, i-3, Defuncions, ff. 1190-1191; APSRO, QL, A.1.11 (LB), Defuncions, f. 148.

6. Els esdeveniments de la Revolució francesa del 1789 i l’ascens ulterior de Napoleó Bonaparte a partir del 1799 van condicionar les decisions polítiques dels successius secretaris d’Estat (Floridablanca, Aranda, Godoy, Saavedra, Urquijo, Cevallos i, de nou, Godoy) amb els qui confià Carles IV durant el seu regnat de gairebé vint anys.

7. Des del 1707, el representant reial al territori valencià era el capità general, amb funcions governatives, qui estava assessorat en assumptes judicials per la Reial Audiència. Capità general i Audiència constituïen el Reial Acord. D’altra banda, hi havia la Intendència, òrgan encarregat de la Hisenda Reial, amb els objectius d’impulsar l’economia i d’abastir els exèrcits.

8. ACMDD, Llibre de l’Administració de Desemparats i Sentenciats (1759-1817), 116, ff. 5, 24 i 25.

9. AHP, 2521/36 (1811-1814), Reial Decret de 30 de març de 1802.

10. Vicent Lluís Llorenç Mas Capó fou batejat a la parròquia de Sant Llorenç de Benirredrà el 26 de febrer de 1775. Era fill dels benirredrans Lluís Mas i Maria Capó i nét, per línia paterna, de Maties Mas i Josepa Sanç i, per línia materna, de Vicent Capó i Rita Iznardo (APSLB, QL 1767-1827, Batejos, f. 27).

11. ACMDD, Llibre de l’Administració de Desemparats i Sentenciats (1759-1817), 116, ff. 62v, 86v, 93 i 98.

12. El model de funcionament i organització de l’Audiència de València, implantat des dels temps de la Nova Planta, imitava estrictament el de les institucions castellanes. La Guerra de Successió i la batalla d’Almansa van significar la fi de l’Audiència foral i van afectar fortament la composició del tribunal. La plaça de regent i la meitat dels magistrats estaven reservades als castellans. De fet, des del 1715 fins a 1808, no va ser designat cap valencià per al càrrec de regent. A partir del 1707, restava organitzada com un organisme col·legiat format per quinze membres o ministres superiors, entre els quals destacaven les figures del regent o president, els vuit oïdors o magistrats civils, els quatre alcaldes del crim i els dos fiscals. Més endavant, també es creava el càrrec de viceregent o vicepresident. En absència del regent, guanyava importància la figura de l’oïdor degà. Els oïdors exercien de jutges en les dues sales civils. Un oïdor originari d’Oliva fou l’advocat Tomàs Ferrandis de Mesa i Moreno, parent de Josep Maians i Pasqual. Ferrandis, qui havia sigut alcalde major de senyoriu a Gandia i des del 1760 alcalde major criminal de València, va romandre en la Reial Audiència des del 1766 fins a la seua mort en 1772.

13. AHG, AB-229, 14 de juliol de 1806.

14. AHG, AB-231; AHP, 2519/34 (1800-1808), Vereda de 23 de febrero de 1807.

15. AHD, Governació 417, Veredes 28, Vereda de 15 de mayo de 1807.

16. APCG, QLPSJ, Llibre no numerat, 62, Defuncions, f. 228.

17. Quasi el setanta per cent de la població activa treballava al camp. La xifra arribava fins als dos terços de la població total, quan es tractava de localitats amb menys de dos mil habitants. I en la majoria dels pobles amb més de cinc mil habitants, més del cinquanta per cent de la població activa eren llauradors (de vegades, i tot, el vuitanta i el noranta per cent).

18. Amb l’emfiteusi, els llauradors gaudien d’un domini útil de la terra, a canvi de pagar a l’administració senyorial rendes fixes en diners o particions en espècie segons l’extensió, la producció i les transmissions del domini útil. El llaurador, encara que tenia el dret a la transmissió hereditària del domini útil de la terra, mai no arribava a ser el propietari ple. La propietat era en mans del senyor, qui tenia el domini directe sobre la terra. Fou a partir del 1805, quan un gran nombre de llauradors aconseguien comprar petites parcel·les de terreny, fins al punt d’esdevenir un dels grups que més terra va adquirir durant la desamortització de Manuel Godoy.

19. Els dominis senyorials estaven vinculats a un llinatge nobiliari o a una institució eclesiàstica. La propietat vinculada impedia la divisió del patrimoni que s’heretava.

20. L’agricultura valenciana estava supeditada al capitalisme comercial des de molts anys enrere. Els nostres productes agraris depenien de la demanda exterior. A mitjan segle XVIII, quan el comerç de la canyamel s’afonava, adquiria protagonisme el cultiu de la morera i la fabricació de la seda. A la darreria del XVIII i començament del XIX, la seda valenciana passava dificultats СКАЧАТЬ