Cervell: manual de l'usuari. Marco Magrini
Чтение книги онлайн.
Читать онлайн книгу Cervell: manual de l'usuari - Marco Magrini страница 10
Название: Cervell: manual de l'usuari
Автор: Marco Magrini
Издательство: Bookwire
Жанр: Математика
isbn: 9788413561073
isbn:
Acetilcolina
És el neurotransmissor més abundant al cos humà. En el sistema nerviós perifèric serveix per estimular el moviment muscular, però en el sistema nerviós central contribueix a l’excitació i a la recompensa, a més de desenvolupar una funció important en l’aprenentatge [g157] i en la plasticitat neuronal. Com que també és un neuromodulador, l’acetilcolina és present en el líquid cerebroespinal [g38] i per això produeix efectes en àrees neuronals molt diverses.
Oxitocina
Per augmentar la disponibilitat d’oxitocina en el nostre cervell només cal que ens besem, ens abracem o que fem sexe. Alternativament també es pot alletar, i un flux d’aquesta hormona que fa de neurotransmissor irrigarà tant el cervell de la mare com el del nadó. Dit altrament, per produir l’oxitocina de forma natural hem de ser dos. Anomenada la “molècula dels lligams”, perquè produeix una sensació de benestar que estimula la construcció de vincles sentimentals o filials, es considera que té un paper en tot un ventall de funcions fisiològiques: des de l’erecció fins a la gravidesa, des de la contracció uterina fins a la producció de llet, des dels vincles socials fins a l’estrès. La presència o la manca d’oxitocina tenen efecte sobre la disponibilitat envers els altres i l’estabilitat psicològica. L’oxitocina sintètica, disponible comercialment en alguns països en forma de gas per inhalar, és usada com a substància recreativa.
Vasopressina
Hormona, neurotransmissor i neuromodulador, la vasopressina està composta per nou aminoàcids. A més de desenvolupar tasques més prosaiques, com ara fer d’antidiürètic i de vasoconstrictor, en el cervell humà aquesta molècula té una funció estratègica: la continuïtat de l’espècie. La vasopressina intervé en els mecanismes del comportament social, en l’impuls sexual i en el vincle de parella. És cèlebre el cas del Microtus ochrogaster, una mena d’hàmster marcadament monògam (una raresa entre els mamífers) que viu a l’Oest Mitjà americà: si se’l priva de la vasopressina, també ell acaba divorciant-se.
Testosterona, estradiol, progesterona
Així com el sistema nerviós central fa servir els neurotransmissors per enviar els seus missatges, el sistema endocrí fa servir les hormones. Les anomenades hormones sexuals, com la testosterona (masculina) —a la imatge de dalt—, l’estradiol i la progesterona (femenines), tenen un paper decisiu tant en el desenvolupament embrional del cervell com en les diferències, petites però sensibles, de l’encèfal adult en els dos models disponibles. [g173] Homes i dones produeixen testosterona o progesterona, però en proporcions radicalment diferents.
Cortisol
El cortisol tampoc és un neurotransmissor en sentit estricte, però tot i així és una molècula capaç d’influenciar sensiblement la màquina cerebral. Producte de les glàndules suprarenals (seguint ordres de l’hipotàlem [g51]) com a part del complex mecanisme de resposta al perill prolongat, [g115] el cortisol s’anomena també “hormona de l’estrès”. [g190] Si els nivells de cortisol es mantenen alts per un llarg període, es registren danys als hipocamps [g50] i un índex més ràpid d’envelliment cerebral. El cortisol interfereix en el procés de l’aprenentatge. [g157]
Endorfines
En parlem en plural perquè les endorfines són tota una categoria d’opiacis (“morfines endògenes”, és a dir, produïdes a l’interior del cos) que inhibeixen els senyals del dolor, l’alleugen i poden oferir una sensació de benestar, d’eufòria i tot. S’alliberen durant l’exercici físic [g91] i l’activitat sexual, però també en cas de dolor. Alguns aliments, com la xocolata, estimulen l’alliberament d’endorfines.
2.3. CÈL·LULES DE NEURÒGLIA
Li podem garantir que el seu cervell no està farcit de cola. Però és això el què han cregut els científics durant gairebé un segle.
Les neurones, les cèl·lules de la intel·ligència, representen només una part de la massa cerebral. La resta està formada per una altra categoria de cèl·lules, anomenades glia o neuròglia (del grec γλοία, ‘cola’). Descrites per primera vegada a la darreria del segle XIX, han estat considerades molt temps com una mena de bastides que sostenien les neurones-superstar. Però la perspectiva va canviar radicalment a partir dels anys vuitanta, gràcies a Albert Einstein.
El físic més gran de tots els temps no s’ocupava de neurociències. I, tanmateix, hi va fer una aportació involuntària post mortem. El 1955, mentre fa l’autòpsia del cadàver d’Einstein, a un metge de l’hospital de Princeton, un tal Thomas Stoltz Harvey, se li acut sostraure el cervell del geni. L’estrany furt —justificat en nom de la recerca científica— li costarà una pila de maldecaps.
Malgrat tot, no sembla que l’encèfal d’Einstein tingués res d’especial. Fins al cap de trenta anys, la professora Marian Diamond, de la Universitat de Berkeley, no va aconseguir assenyalar un tret peculiar en una de les quatre mostres diverses: a l’àrea del lòbul parietal, on es localitzen el raonament matemàtic, el coneixement espacial i l’atenció, les cèl·lules de neuròglia d’Einstein eren molt més nombroses del normal. El descobriment, com passa sovint, va ser discutit i parcialment retractat. Però amb aquell indici n’hi va haver prou per obrir de bat a bat la porta a un alluvió de recerques i descobertes que, de fet, tot just ha començat.
Avui sabem que les cèl·lules de neuròglia acompleixen diverses tasques. És veritat, com temps enrere es pensava, que fan de mur de contenció: envolten les neurones i les mantenen al seu lloc. Però també s’ocupen de la intendència: nodreixen i oxigenen les neurones. Fan d’electricista, perquè construeixen la beina mielínica que regula la transmissió del potencial d’acció al llarg dels axons. I certament passen l’escombra, ja que mantenen a distància els agents patògens i fagociten les neurones que ja no són actives.
Un ventall extraordinari de funcions diverses, sense les quals el cervell humà no marxaria com cal. Ja en el curs de l’embriogènesi —quan el cervell emprèn la fase d’autoacoblament dins la placenta—, les cèl·lules glials regulen la migració de les neurones i produeixen les molècules que determinen la ramificació de dendrites i axons. Estudis recents atribueixen a les neuròglies la capacitat de comunicar-se entre elles СКАЧАТЬ